Com ja he dit, tinc ara 57 anys. I una malaltia neurodegenerativa de progressió ràpida anomenada atrofia multisistémica. Quina malaltia més rara ! No l’havia sentit mai! – direu. Doncs, jo tampoc. Atrofia què…? – em diu la gent. Com has dit? – repetixen. Encara l’altre dia un company meu em va dir “Com s’anomena la malaltia que tens?” Atrofia multisistémica. Com és minoritària no es sent molt. Vamos que tenia més possibilitats que em tocara la grossa de Nadal. És fàcil però difícil de recordar. La primera vegada que la vaig sentir va ser el 25 de juny del 2018. Però no avancem esdeveniments, començaré pel principi.

Quan tenia 51 anys, a punt de complir-ne 52, notava que alguna cosa en el meu cos no funcionava bé. Caminava un poc coixa i en nadar, esport que practicava amb gust sempre que tenia temps, no menejava el peu esquerre. Vaig decidir acudir al metge, com qui va per un simple constipat, i la metgessa em va citar a l’ Hospital 9 d’Octubre. I després de diverses proves, -la més significativa fou la del PET, eixa que t’irradien, te’n vas i tornes al cap d’unes hores-, em van diagnosticar parkinson. Tot el món se’m va caure als peus com col.loquialment es diu. No m´ho podia creure, com si li estiguera passant a un altre. Encara avui em costa imaginar que m’estiga ocorrent. Va començar el tractament, al principi no, però al cap d’uns poquets anys, vinga dopamina. Dopamina al matí, al migdia i de nit. La neuròloga d’aleshores em va afirmar que em sentiria com si no tinguera res durant uns anys, però no em feia l’efecte desitjat. De manera que van sospitar que tenia una altra malaltia, que no era normal que el meu cos no responguera a la medicació. I vaig anar a La FE, il·lusa de mi, amb l’esperança que em posarien un dispositiu al cap i milloraria. I allí em van donar la pitjor notícia de la meua vida. Era un 25 de juny de 2018. Paraules textuals de la neuròloga que em va atendre, el nom de la qual no vull dir per discreció però recorde perfectament “Usted no tiene parkinson, tiene artrofia multisistémica que es peor”. Em vaig quedar petrificada, incapaç d’articular paraula. Quan vaig reaccionar li vaig dir “me acaba de echar un jarro de agua fría”- expressió del castellà que li feia molta gràcia al meu amic irlandés Steve i llegia molt sovint en la premsa esportiva-. La doctora es va mirar el rellotge perquè ja començava el torn de l’ altre pacient i sense donar més explicacions, adéu molt bones. Vam arreplegar els trastos i ens en vam anar. Dic “vam” perquè a tots els metges i als hospitals m’acompanya el meu marit, Martorell. Sí, no hi ha persona en el món que odie més els hospitals que ell, com si l’ hagueren maleït amb la dita popular“ no volies caldo, pues pren dos tasses”.

I tot seguit vam anar a la cafeteria més pròxima a esmorzar -perquè això sí, la ganeta de menjar no l’he perduda encara-. I allí li vaig donar solta a tots els meus pensaments i sentiments. I vaig plorar desconsoladament, i vinga plorar i més plors , fins que ja no em quedava res dins. I em vaig enrecordar de ma mare morta feia poc de temps. I de les meues filles, sobretot de les meues filles, a les quals no veuria acabar la carrera ni casar-, pensava aleshores. 

Un incís – tinc dos filles, Irene de ara 21 i Laura de 20 anys- les dos estudien a València. La major, fisioteràpia i la menuda, Biotecnologia al Politècnic.

I el meu marit, com també pensava que era el final, em va voler donar un gust. Tria una cosa que voldries fer ara. Vaig llançar una ràpida mirada al meu voltant i el primer que vaig vore va ser El corte inglés i li vaig demanar provar-me banyadors. I no va tenir més remei que accedir. Heu de saber que detesta anar de compres tant com els hospitals. Tenia el matí completet. I així va ser com, PER FI! Vaig anar amb ell a una gran superfície comercial sense badar paraula. I mirant-me els banyadors per un moment se’m va oblidar la pena. I quan ja me n’havia provat uns 10 vaig pensar de no estirar tant la corda i ens en vam anar al Palmar a menjar-nos una “paelleta”.