Estimat lector/a:

Crec  que ja ha arribat l’hora de plegar veles després d’ un any de travessia i de publicar totes les setmanes. No per motius de salut, ja que l’altre dia la traumatòloga em va donar l’alta de l’última operació,  la de la cadera d’estos Nadals passats, sinó perquè sent que ja no tinc tantes coses a contar-vos.

Sols se m’ocorren expressions populars per explicar la meua situació personal  “Al final  del túnel es veu la llum.” “ Després de la tempestat ve la calma.” “Sempre s’ha lluitar i no tirar la tovalla” ; si  li pot servir d’ajuda algú que es trobe en la mateixa situació que jo.

 Ha suposat per a mi una experiència única i enriquidora. Així mateix, m’ha permés retrobar-me amb alguns exalumnes, companys-es, amics/gues i fer un poquet de teràpia personal. Molt gratificant.

Ara tinc una nova il.lusió: treballar en el TFG de la meua filla IRENE que tracta de millorar la parla mitjançant exercicis de respiració i de desenvolupament dels músculs de la cara. És un treball en el qual ha invertit molt de temps i, si ix bé, donarem la campanada.

No voldria anar-me’n sense abans donar-vos les gràcies per la vostra fidelitat , sobretot aquells que m’heu llegit totes les setmanes i m’ho heu manifestat. A tots els familiars tant del meu marit com dels meus. Gràcies de nou,  als que heu llegit –encara que siga un pàgina – i, en especial  a la meua neboda MÓNICA que ella és la que s’ha encarregat de tota la part  tècnica.

I per acabar vos diré la frase que m’ha guiat tot este temps i que me la va dedicar la meua companya Sara d’Albert Camús:

“ En les profunditats de l’hivern finalment vaig aprendre que hi havia en mi un estiu invencible”.

FI