Hui vos parlaré de  dos persones  importants actualment per a mi.

Començaré per Lídia, és més bé baixeta però de complexió forta. Morena tota ella, de pell, cabells i ulls que li resulta difícil negar la seua procedència. Molt dolceta i carinyosa. Jo ja la coneixia perquè va cuidar ma tia i em va agradar tant que al principi de la meua malaltia li vaig dir que s’encarregaria de mi quan esta avançara.

És de caràcter tranquil, no té estudis però posseeix una gran sabiduria popular que fa que em done bons consells. Amb les seus converses no m’avorrisc mai, igual em fa exercicis de fisioteràpia com de logopèdia. Fa un poc el paper de mare. Em sent molt afortunada d’estar amb ella. Té 48 anys i quatre fills  que supose que estaran molt contents de tindre una mare així.

L’altra persona és Alda, la fisio. Tot al contrari que Lídia és més bé alta i molt prima. Nervioseta. Té els cabells un poc grisos amb melena curta, desenfadada. D’ella destacaria la simpatia. Tots els que la coneixen m’ho diuen. Parla molt de la seua filla i es nota que està molt orgullosa d’ella. També és molt servicial amb mi, m’escolta amb molta empatia i ha esdevingut una amiga.

Li dedique la versió  de Natalie Merchant de la cançó dels Beatles ‘’Nowhere man”

I per als meu lectors, sobretot  els  que teniu una edat pareguda a la meua vos posaré una cançó que recordareu. Jo la vaig sentir l’altre dia i em va transportar al col·legi, a  l’institut de Tavernes, als nostres balls i al viatge de tornada a Gandia. Per què, qui no l‘ ha sentit  o ballat en la discoteca de moda de l’època o en el Festival de final de curs!