Tots aquells que tingueu la mateixa o pareguda edat coincidireu amb mi que si el/la vostre/a fill o filla de 20 anys  vos demanara dissabte de nit vore un bona pel·lícula emotiva, li posaríeu Cinema Paradiso.  Això em va passar ahir, la meua filla; tenia ganes d’una pel·lícula així, dolceta (ja m‘enteneu els que l’heu vista) i li vaig posar aquesta. Sense dubte l’emoció la dóna la música. Ennio Morricone ho van encertar. Però no vos contaré l’argument perquè ja el  coneixereu quasi tots (a aquells que no l’han vista tindran el tràiler per fer-se una idea), sinó que vos contaré un anècdota. Sabíeu que quan la van estrenar  no va tindre res d’èxit? Va passar desapercebuda i, a més, era molt més llarga, durava quasi una hora més. Van tallar unes quantes escenes d’amor d’Elena i Giuseppe, quan este ja major torna al poble. La van estrenar posteriorment, en 1989 i obtingué llavors un Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa. Per als més joves o aquells que no la coneixeu  vos pose el tràiler.