Hola! De nou ens retrobem ací, en el lloc que tinc destinat a vosaltres. Voldria afegir unes consideracions prèvies, el que vindria a ser el pròleg d’un llibre.

Vos recorde que no sóc cap escriptora i, per tant, no pretenc fer literatura, tot al contrari, hi he estat buscant usar en tot moment el registre col·loquial per arribar a tot tipus de lectors.

M’he decidit a publicar este blog principalment per tres raons: la primera i més important, perquè em serveix com a teràpia per afrontar aquestes coses tan inesperades per a mi, el fet de contar-vos a vosaltres, lectors, les meues experiències. La segona, per contribuir econòmicament a l’associació del Parkinson els professionals de la qual m’han ajudat tant; i per últim, per manifestar principalment als meus alumnes la següent idea: que em podran veure caminar o parlar malament però que en el fons, ara per ara, encara sóc la mateixa. A estos últims, als meus exalumes, a les Laies, als Jordis, als Paus, a les Martes, als Àngels … voldria saludar-los i dir-los que de tots i de totes me’n recorde, tant dels de l’institut de Tavernes, el meu estimat IES Jaume II, com dels de l’IES Joan Fuster de Bellreguard.

No vull dir noms per si m’oblide d’algú, però permeteu-me que en salude des d’ací tres que són especials per a mi i que són Maria Cunyat Verdú, Dionís Borràs i Àngela Lahosa.

Per acabar aquest pròleg sols em queda dir-vos que si la idea s’ha materialitzat en un blog ha sigut gràcies a la meua cunyada Angeles i la meua neboda Mònica. Sense la seua ajuda inestimable haguera sigut impossible publicar-lo. Elles, per dir-ho així, s’han encarregat de la part tècnica.

Una altra vegada “Espere que vos agrade”.