ALS MEUS ALUMNES

La professora estressada

La professora estressada entra a classe, deixa la carpeta, trau els fulls, reparteix apunts, pega una ràpida ullada als alumnes disposats en tres files, indica que callen i comença a explicar.

Tot just comença pensa que hi haurà uns quants que sols pensaran en el final de l’hora, algú mirarà per la finestra tot repassant el cap de setmana, altres atendran i això serà el pitjor. Ha d’explicar bé els continguts, no té temps. Pensa en els no sé quants temes, en la gramàtica, relatius, oracions subordinades, fonètica, en el comentari. En el fracàs. No, no potser. Explica Quim Monzó. Una mosca rondina per la classe, Pànic, pzafs!, la mata.

Passa mitja hora. Víctima (presonera) de la seua vehemència. Nota unes gotes que li regalimen. A simple vista i sense la verificació oportuna hom diria que un porus del front s’ha obert. Té una amplada de dos o tres centímetres, per la qual cada vegada n’ixen més fins a convertir-se en dolls d’aigua.

L’aigua comença a brollar, com si d’una font de plaça es tractara. Del front baixa al coll i acaba al terra. No para. Ella sent tota la roba completament xopa. L’aigua inunda la classe, ompli els passadissos, els alumnes de 2nA surten furiosos, presos del pànic, Ja sabien que a ells no els enganyaven els de 2n B, eren tan cretins com tots encara que l’aparença fóra altra. L’aigua senyorejava l’institut. Tot el món fuig.

La professora estressada resta parada, atònita, aterrida.

La professora estressada, angoixada i preocupada s’adona que no ha servit de res dedicar tot el cap de setmana a ‘Quim Monzó’.

Que què és este relat? Se´n recodeu? Ferran, Roger, Míriam Brines per a diferenciar-te de Míriam Altur, Maria, Dionís, Rodríguez i Palomares (me’n recorde sols del cognom,) Marc i Adrià, Àlex, etc. Disculpeu que no diga tots  els noms  que es faria interminable. Ha  passat el temps, però per a mi és com si demà fóra divendres a primera hora i tinguera classe amb 2n B. Aquest és el relat que vaig escriure en l’hora d’abans per explicar-vos el tema 5 dels famosos 16 temes que anaven per al Selectiu. Vos deia aixina és com em retrataria l’autor si em veiera. En aquest breu relat estan quasi totes les característiques del seu estil. Vau ser els primers a tindre el nou selectiu. A mi em van assegurar els temes en octubre. Quina pressió i estrés. Però sort vos tenia a vosaltres, els meus pupils. Els meus companys em van afirmar “En la vida  tindràs uns alumnes com estos” I així va ser. 2B de l’institut, Jaume II de Tavernes de la Valldigna.

I més i tot em vau ajudar a elaborar els resums dels temes- que encara  conserve. Des d’ací, de cara a l’ordinador, un bes molt gran a tots i a totes.

I després d’aquest incís, ara sí, benvolguts alumnes:

Primer que res demanar excuses o perdó per si algú s’ha sentit ofés o considera que l’he tractat injustament al llarg de la meua docència, res  més lluny  de la meua  intenció. Al contrari, sempre he procurat tindre interés. Com vos he dit al pròleg, de tots me’n recorde (sobretot si vos he impartit classe en  COU o 2 de batxillerat, de tantes vegades com em vaig mirar el quadern del professor). Sóc conscient que a uns vos hauré agradat i a altres, no. És inevitable, no es pot mai agradar a tots. Però no em podeu negar que amb tots he tingut el mateix interés. Penseu que és una professió molt difícil i quan s’és jove es disfressa el pànic escènic amb autoritarisme. Si canviara alguna cosa de mi, és la rectitud que em guiava a l’hora de posar la nota, li donava massa importància a les coses. 

Bé, com vos deia, no m’he oblidat de ningú, almenys de les cares, ni tan sols dels de Gandia ja que allí sols vaig  estar un any. Tres cursos tinc més  gravats en la memòria per les característiques que ara vos diré, són: 2n Batxillerat B, de l’institut Jaume II de la Valldigna, 2 ESO G de Bellreguard i 1r Batxillerat A, del Joan Fuster de Bellreguard. 

Com ja he dit, el de 2n B de Tavernes per moltes raons,  perquè vau ser un curs especial per a mi, va ser l’últim any meu i vostre, vau ser els meus pupils, el primer selectiu amb un temari nou i, cosa insòlita en la docència, vosaltres em vau ajudar a  mi.

De 2 ESO G me’n recorde perquè no era un curs normal de segon, estàveu tan callats que no m’ho creia. Em repetia sovint tranquil·la, ja avançarà  el curs i es mostraran com són. I no, es vau comportar tot el curs així de bé. Jo no m’ho podia creure! En sol fer-vos un senyal amb les mans restàveu tranquils i jo no estava acostumada a tant de silenci, i més, en xiquets i xiquetes tan menuts. Sempre recordaré l’anècdota de Vicent Escrivà  de La Font d’En Carròs, quan ens vam anar d’excursió a València en l’any d’Estellés. Havíem de visitar els llocs emblemàtics per on va estar el nostre poeta. Ens paràvem davant l’edifici en qüestió, i allí un alumne recitava una poesia d’Estellés. Bé, a Vicent li va tocar a la Catedral i va fer un comentari a un amic molt graciós, abans de recitar la poesia, almenys per a mi- “lo que hi ha que fer” amb una cara de resignació. Era el curs de Laura Roig, la delegada. A alguns vos vaig tindre després en 1 BAT A.

I, per últim 1 BAT A. Encara tinc la vostra dedicatòria i la vostra foto de Nadal. Marta, de delegada. Tinc el teu relat i no s’ho creureu, pensàreu que l’he mirat, però si no recorde malament es deia Irene. A propòsit de relats, Laia seguixes escrivint? El teu estava tan ben escrit, em va agradar tant, que el vaig llegir amb orgull a totes les classes que tenia. 

Tornant a 1 A, éreu tots tan bons alumnes que fins i tot em vau ajudar quan no estava passant per un bon moment. També estava molt contenta de vosaltres. Així i tot, encara que pensàveu que no me n’adonava, sé que en l’examen de la primera avaluació tipus test vau copiar molts, fet que amb raó em va valdre un bon renegó de la meua companya. També en eixe curs, per primera vegada, em vaig trobar amb dos alumnes, fills de dos exalumnes de Gandia.

Bo, hauré d’acabar perquè s’està fent molt llarga la carta, però sapieu que se’m queden moltes anècdotes per contar, com la de Maria, la cosina de Dionís, que deia que quan fóra major volia ser com Empar Moragues, professora de Valencià,  o de Merche que em deia que era com Bridget Jones; sempre que veig una pel·lícula de Bridget me’n recorde de tu. I és que els últim anys de Tavernes van ser molt bons per a mi.

Sols em queda despedir-me de vosaltres amb una abraçada.

Un bes per a tots i totes

Empar Moragues

Gandia, a 25 de maig de 2020

P.D. Un fort salut als alumnes –lectors  del meu blog com ara, Juanjo i la penya de Tavernes, a Lorena Enguix (sapies que el teu sogre va aprovar l’examen de la JQV de Valencià gràcies als teus apunts, que li’ls vaig fotocopiar de tan bé que tenies la llibreta), a Puri Naya i a tants alumnes més que no sé exactament qui sou perquè s’heu manifestat amb eixos noms tan rars per a mi.