A Xaro, Marilin i Berta perquè els seus records són els meus…

Si mire cap enrere, cap a la meua adolescència el meu nom està estretament lligat al de Xaro, Marilín, Berta i Pura. Però Pura (la que ha rebut el premi de les ciències de JAUME I de la Generalitat Valenciana)  atés que vivia a Miramar i era més formal que nosaltres sols la véiem en l’institut, en classe. Érem joves, teníem una característica  en comú: ganes de passar-ho bé, com és normal en xiques de 15 ,16, 17 anys. Crec que érem prou divertides i ens interessava molt els jocs d’atzar, per això recorde que els dissabtes i els diumenges  abans de quedar amb els repectius nòvios  eixíem amb els nostres amics, ja fóra Xeresa o un altre poble de la comarca a aprendre  a jugar a cartes, com per exemple  el “truc”. Soles havíem d’ agafar la nostra moto heretada dels germans majors ( la meua era la més vella de tot Gandia, un Vespino color taronja amb dèposit negre) i a la marxa. D’eixa època recorde sobretot els nostres amics “Hernán i companyia” (com solíem dir a Jaume, Fermin, Rosendo….) i els de Xeresa (Moscardó, Juanjo, Felip, Bañuls…) perquè van tenir molta paciència amb nosaltres, sobretot a l’hora d’ensenyar-nos a jugar a cartes.

Si mire una altra vegada cap enrere veig unes xiques amb ganes de menjar-se el món, molt treballadores  i amb moltes il·lusions. També va ser una bona època, temps de comparticions, de revelacions de secrets inconfessables, de proclamacions de l’amistat per damunt de totes les coses, i sobretot, reitere amb ganes de  passar-ho bé..

Tota la meua adolescència ha transcorregut amb elles i ells. Perquè  l‘amistat amb Hernán i Jaume va perdurar fins que la vida ens va portar per camins diferents.

Si bé els nostres pares eren més estrictes que nosaltres – jo tenia prohibit arribar més tard de les 10 i són moltes les pel·lícules que no he vist acabar- tinc la impressió que ens ho passàvem millor que ara.

Un salut i una abraçada ben forta a tots/totes per haver compatit uns anys tan bonics amb mi.

 A continuació vos posarè una cançó de Serrat que sempre que l’escolte  em recorda eixa època. Es diu poco antes de que den las 10 en casa.

Hui estem a diumenge, 26  d’abril, però no sé amb certesa quin dia de la quarantena , crec que és el que fa ja 42. Estem confinats a casa tres, però som 4 de família. Falta la meua filla major, Irene, que encara està a Itàlia. Diu que tornarà a finals de juny, quan acabe el curs. A vorem com estic! La trobe prou  a faltar. Hui em sent un poc nostálgica i és  que la meua cunyada Amparo ens està enviant  tots els dies d’esta setmana fotos de quan “les xiquetes” eren menudes i m’està atrapant la melangia. Ja vos ensenyaré  una. Quins temps aquells! Qui poguera tornar! I  encara ens queixàvem! Ara quan veig algú renegar de coses tontes, posem per cas “d’anar a Mercadona”, no ho entenc. Tan de bo poguera anar jo a  soles ! No sabem el que tenim fins que ho perdem.

 Tornant a les meues filles, sempre han sigut prou madures i sempre he confiat en elles. Quan Irene anava a 5é,  es quedaven soles en casa i el meu home les cridava per telèfon per tal que s’alçaren, es feren el desdejuni i anaren a classe. Sempre m’he enorgullit  de les dos. Han sigut tan treballadores i reponsables que vull enviar-los des d’ací un abraç i un bes molt fort.

Esta llista de  les pel·lícules  està confeccionada segons les preferències de la meua filla, és a dir, que la que més li va agradar va ser La lista de Schlinder de S. Spielberg. Un altre tema que també li  semblà prou interessant va ser el de la lluita pels drets cívils dels negres dels estats surenys dels E:E.U.U.  que tan bé està reflexat en Arde Mississippi (1988) dirigida per Alan Parker.

Sinopsi:  

En 1964, en un poble del sud on el racisme i el Ku Klux Klan estan molt arraigats, tres activistes defensors dels drets humans desapareixen. Dos agents de l’FBI, de caràcters molt diferents, es faran càrrec de la investigació. 

Vos pose una escena de la pel·lícula

Hidden figures (2016) és una pel·lícula biogràfica que també presenta  un tema paregut a l’anterior:

Narra la història mai explicada de tres brillants dones científiques afroamericanes que van treballar a la NASA al començament dels anys seixanta (en plena cursa espacial, i així mateix al mig de la lluita pels drets civils dels negres nord-americans) en l’ambiciós projecte de posar en òrbita a l’astronauta John

Com vos vaig dir em van agradar totes, han aguantat bé el pas del temps Crec que l’única que no ha perdurat ha estat Fullmonty.    De fet, d’algunes  ja  vos he comentat alguna cosa, com ara les de l’ argentí Campanella  El secreto de sus ojos  o El mismo amor la misma lluvia . Tot depén de l’estat d’ànim en què esteu. Si voleu una comèdia senzilla i per a mi entranyable basada en un fet real és Un franco´14 pesetas  (2006 )  de  Carlos Iglesias, principals actors Carlos  Iglesias i Javier Gutiérrez.  Ací teniu un breu resum:

Espanya 1960. Martín i el seu amic Marc decideixen emigrar a Suïssa, encara que sense contracte de treball i fent-se passar per turistes a la duana. Pilar i Pablo, dona i fill de Martín,  van un any després, unint-se a Martín en una vida molt diferent a la que deixen darrere . Allà tindran una vida tan feliç i còmoda que el més dur serà tornar a Espanya.

Tracta el tema de l’emigració d’una manera senzilla amb tocs d’humor que almenys  a mi que sóc de fàcil riure em van fer molta gràcia. L’ humor es veu quan els nostres protagonistes arriben a Suïssa i es comporten com uns veritables espanyols i també en les escenes que es contrasta com era aleshores un poble de Suïssa amb un d’Espanya. Intentaré buscar-vos un vídeo que isquen les escenes que vos dic.

https://www.rtve.es/alacarta/videos/cinefilia/franco-14-pesetas-esta-noche-cienfilia/2413869/

I ja n’hi ha prou de cine,  fins la setmana que ve…

A propòsit d’açò he pensat primer d’elaborar la llista de les pel.lícules que li hem posat:

Ahir vam vore una pel.lícula en blanc i negre que als nostres fills els sembla prehistòria però que és imprescindible vore per entendre la comèdia actual.  Ni més ni menys que El apartamento (1960) de Billy Wilder. Pel·lícula que en la seua època es va endur tres Òscars. Molts no el coneixereu però a este director se’l considera el rei de la comèdia americana. D’ascendència jueva va emigrar als E.E.U.U. l’any 1934 i va morir a l’edat de 95 anys.

Els principals actors de la pel.lícula són Jack Lemmon i Shirley MacLaine.

Sinopsi:

C.C. Baxter és un empleat d’una companyia d’assegurances de Manhattan. Esta solter i viu soles en un apartament que deixa als seus superiors per a les seues cites amoroses amb l’esperança que açò li servisca per millorar en l’empresa. Però la situació canvia quan s’enamora d’una ascensorista que resulta ser l’amant d’un dels superiors que usen el seu apartament.

Segur que alguns lectors estàreu preguntant-vos: però li va agradar a la teua filla o no? Ens va dir que “ni fu ni fa”, o siga,  que ni li va entusiasmar ni li va desagradar.

 I el pròxim dia més…

Pel.lícules per a Laura(1)

Tema: 2ª Guerra mundial

Hola lectors! Ja em teniu de nou ací, he fet com les sogres que diuen que se’n van i no acaben d’anar-se’n mai. Disculpeu-me , ja m’havia despedit però hui m’he despertat amb ganes de comunicar-me amb vosaltres. Com esteu portant la “quarantena”? Jo, malament.  Ara tinc lumbàgia. Segur que algú de vosaltres n’ha tingut i sap el que és. Jo no n’havia tingut mai (sempre he estat més sana que un peix). I és que com diu el refrany “A gos flac, tot són puces a ell”. No res, toca afrontar un altre dany col·lateral del Coronavirus ( la falta d’activitat m’està matant). Així que torne A la càrrega! I com diu el meu volgut company Vicent mentre et quede una mà i un dit escriu. I és que no vull defraudar als meus i els meus seguidors. El que sí no parlaré serà de la meua vida i de la meua malaltia. I no m’assignaré un dia sinó que publicaré quan puga. Obriré una secció nova que es dirà Per a conversar amb els meus lectors. D’aquell hipotètic llibre sols em queda  l’epíleg. Una carta als meus alumnes.

Hui  vos parlaré de cine. Seguint el propòsit que s’havia marcat Martorell de culturalitzar cinematogràfiament Laura -la nostra filla menuda- cada nit hem vist una pel·lícula. Les tres primeres van ser:

1. La lista de Schlinder. ( 1993) Steven Spielberg
2. La llave de Sarah (2010 ) Gilles Paquet-Brenner
3. Adiós, muchachos  (1987)Louis Malle. 

Totes les havia vistes però no em va importar tornar-les a mirar. Estan recreades en la segona guerra mundial. I m’he adonat que els joves de hui estan molt fluixos en Hª del MÓN  Contemporani. Que diferència de nosaltres que en 8é d’ EGB ja teníem clars els principals esdeveniments! Se’n recordeu Marilín, Berta, Xaro, Tere, Pura…de la Madre Alejandra? Encara viu i no s’ha oblidat de nosaltres (almenys això és el que m’ha dit la meua neboda quan la va visitar a Barcelona) – la nostra professora d’història d’aleshores -. I és que els programes d’història  actuals estan mal dissenyats ja que els alumnes acaben el batxillerat sense saber continguts de la II ª Guerra Mundial. Doncs bé, nosaltres, gràcies a la Madre Alejandra – que ens va donar molta canya, féiem exàmens orals i tot – ja teníem clar el que va passar. Trobe que és fonamental tindre coneixements d’aquella època per comprendre molts dels problemes actuals. La meua filla sabia de l’extermini jueu però no que van matar 6.000.000 de jueus. Total que a banda d’entretindre’s ha aprés prou de tot.

N’hem posat unes 10 que ja vos contaré quines són i de què tracten.

Dubtes

16 – 04-20

Anit em vaig gitar amb un sol pensament: el blog, en si havia fet bé o malament a reiniciar-lo. Tinc els meus dubtes. Com diuen “Nunca  segundas partes fueron buenas”. M’ha donat ocupació, tanta alegria i satisfacció, que seria un error deixar-lo. Fins i tot he conegut dos cosines de Martorell que m’han animat prou i que han estat molt carinyoses:  Carmina i Amparo Viña. També m’han dit que els agradaria conéixer-me, però heu de saber que ara estic comportant-me, socialment, com una ostra. També que tinc lectors que em van dir que no saben res de valencià però que ho entenen quasi tot ja que és molt semblant al castellà. I tant! Si  les dos llengües deriven del llatí, són germanes. A propòsit d’açò tenia la intenció de traduir-lo al castellà però com he vist un google traductor he considerat que no feia falta. Fins i tot el meu nebot Borja s’ha oferit a traduir-me’l a l’anglès, però no tinc tantes pretensions, per als amics i prou. 

Com anava dient, em vaig adormir comptant els lectors que m’heu enviat al meu correu un Me gusta. No sabeu com d’agraïda estic, no diré noms per si em deixe algú i no m’agradaria. Alguns altres m’heu alegrat per whatsapp, com és el cas de Rosa Àngel i el seu marit, però el primer va ser “el meu germanet” menut, Carlos. Gràcies a tots . M’heu donat força.

Qui de la meua edat o pareguda no té en sa casa l’ àlbum de Serrat als poetes  A. Machado i Miguel Hernández o tenia escrit en la tapa de la llibreta d’anar a l’institut ( perquè abans  no anàvem  tan carregats i amb una o dos  llibretes ens apanyàvem)  “caminante no hay camino se hace camino al andar y al volver la vista atrás se ve la senda que nunca se ha de volver a pisar”. 

Quan vam estudiar a València per a la joventut de la meua generació va ser una experiència única, la llibertat absoluta, érem joves i tot ho compartíem, no existia la propietat privada. Va ser amb diferència la millor època de la nostra vida, les inauguracions de pis, els jocs d’atzar en el bar, les eixides i un llarg etcètera. Segur que les meues amigues d’eixa època estan somrient en recordar-ho. 

Dic açò perquè els joves entengueu com érem aleshores. La meua amiga va portar al pis el tocadisos i discos, i com era normal, no podia faltar este. Encara recorde com era, negre i les lletres blanques; es deia ÁLBUM DE ORO de J.Manuel Serrat, la seua obra arreplegada en quatre LP. Un LP sencer destinat sols als poetes A. Machado i Miguel Henández. Innombrables les voltes que el vaig sentir i ara en passar els anys perduren. Vos pose una mostra, una poesia de cada un cantades per J.M.Serrat i li les dedique a Sara, la meua companya de l’institut que sé que em seguix i li agradaran.

CAMINANTE NO HAY CAMINO
JOAN MANUEL SERRAT
Todo pasa y todo queda
Pero lo nuestro es pasar
Pasar haciendo caminos
Caminos sobre la mar
Nunca perseguí la gloria
Ni dejar en la memoria
De los hombres mi canción
Yo amo los mundos sutiles
Ingrávidos y gentiles
Como pompas de jabón
Me gusta verlos pintarse de sol y grana
Volar bajo el cielo azul
Temblar súbitamente y quebrarse
Nunca perseguí la gloria
Caminante son tus huellas el camino y nada más
Caminante, no hay camino se hace camino al andar
Al andar se hace camino
Y al volver la vista atrás
Se ve la senda que nunca
Se ha de volver a pisar
Caminante no hay camino sino estelas en la mar
Hace algún tiempo en ese lugar
Donde hoy los bosques se visten de espinos
Se oyó la voz de un poeta gritar
Caminante no hay camino, se hace camino al andar
Golpe a golpe, verso a verso
Murió el poeta lejos del hogar
Le cubre el polvo de un país vecino
Al alejarse, le vieron llorar
Caminante, no hay camino, se hace camino al andar
Golpe a golpe, verso a verso
Cuando el jilguero no puede cantar
Cuando el poeta es un peregrino
Cuando de nada nos sirve rezar
Caminante no hay camino, se hace camino al andar
Golpe a golpe y verso a verso
Y golpe a golpe, vero a verso
Y golpe a golpe, verso a verso

En el mateix disc per l’altra cara estava Miguel Hernández. També sentirem una cançó: Para la libertad .

Para la libertad, sangro, lucho, pervivo.
Para la libertad, mis ojos y mis manos
como un árbol carnal, generoso y cautivo,
doy a los cirujanos.
Para la libertad siento más corazones
que arenas en mi pecho: dan espumas
mis venas,
y entro en los hospitales, y entro en
los algodones
como en las azucenas.
Porque donde unas cuencas vacías
amanezcan
ella pondrá dos piedras de futura mirada
y hará que nuevos brazos y nuevas
piernas crezcan
en la carne talada.
Retoñarán aladas de savia sin otoño
reliquias de mi cuerpo que pierdo en
cada herida.
Porque soy como el árbol talado,
que retoño:
y aún tengo la vida.

Vos propose per a qualsevol nit, si voleu tindre una vetllada romántica, que la vostra parella us faça el sopar i en acabant vos pose esta cançó de Van Morrison. Èxit assegurat. La cançó es diu Have I told you lately that I love you. (T’he dit últimament que t’estime?).

I després poseu-vos este monòleg tan graciós que em va passar l’altre dia un amic. Es diu Un argentino en Toronto. Encara estic rient-me.

El secreto de sus ojos (2009)  Director: Juan José Campanella

Ricardo Darín: Benjamín Espósito i Soledad Villamil: Irene Menéndez

Suspense. Acció.  Dur: 2h. 9m

Òscar a la millor pel·lícula estrangera.

Un jutge té dubtes dels plans d’un oficial de justícia recentment retirat que intenta descobrir el culpable de la violació i assassinat d’una jove ocorregut anys enrere.

 Com vos havia dit  vos pose la millor escena de la pel·lícula, NO el tráiler que el podeu vore en Youtube.. Poseu esta escena dos vegades la segona sense veu i fixeu-vos en les cares de tots els actors:    

 V. ANDRÉS ESTELLÉS

En l’anterior número quan vaig publicar els nostres poetes vaig pensar que no vos havia agradat perquè ningú em va dir res, ni tan sols els incondicionals. Ui! –vaig pensar – als meus lectors, això de la poesia no els agrada i més si és del segle XV. Ho deixaré estar. Però, de seguida, em va cridar la meua cunyada Manoli – una altra cunyada? – direu. ( Efectivament, sols tinc cunyades, en tinc 6, no tinc cap germana )  i em va dir que li havia agradat prou i em va animar a seguir en la línia que havia decidit, comentar-vos un poc la vida i l’obra de l’últim poeta que tractaré.

Si haguera de triar un poeta d’este segle, tot i que està prou sentit, sense dubte, elegiria a Vicent A. Estellés i no exactament per este poema. Si vos el pose és perquè està recitat formidablement per Ovidi Montllor. Ja voreu com vos agrada igual que als meus alumnes, que els feia molta gràcia quan deia “i tot això i tot allò” i ho solien repetir.

Avise als que coneixeu l’autor que no pretenc fer un blog de literatura – per tant posaré les tipíques poesies que ja sabeu – sinó tot al contrari està destinat  a aquells que no l’han vist.

ELS AMANTS 

La carn vol carn (Ausiàs March)
No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor es un amor brusc i salvatge
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en son parits ben pocs.

El poeta ens parla d’un amor carnal, passional. Tal volta desitjaria un amor més espiritual. Això ben bé es podria interpretar com una metàfora de com concep la seua forma d’expressar-se “Ignorem el Petrarca, Les Estances de Riba,..”) brusca, salvatge en oposició als altres poetes que veuen  la poesia com una cosa més harmònica, més tranquil·la

—

Repetisc m’agrada  Estellès – en classe de Logopèdia alguna vegada el llegim- perquè escriu d’una foma senzilla, clara, intel·ligible, no requerixen cap explicació els seus poemes. Utilitza un llenguatge directe, col·loquial,  de vegades fins i tot vulgar.. Té  una obra extensíssima; cada dia descobrisc una poesia nova  d’ell. M’agraden quasi  totes, fins i tot, la de pebre torrat amb oli i sal. A què desprès desprès d’escoltar-la vos menjaríeu un espencat de pebre?

Abans, però, parlarem un poc de V.Andrés Estellés. Va nàixer el 1924 a Burjassot, fill d’una família de forners com ell diu en el següent poema tantes vegades recitat:

Venies d'una llarga família de forners
i a tu t'agradaria ser forner, com els teus,
i entrar feixos de llenya, de pinassa, en el forn,
i fer el rent, en caure el dia, com el feien,
i a mitjanit anar al forn per a pastar,
creuar amb una ràpida ganiveta la pasta,
i escombrar lentament, prendre-li el foc al forn,
ficar el cap al forn, aquell infern de flames
que olia intensament als matins del Garbí,
pujar a l'alcavor, aquell calor humit.
I deixar caure el pa, aquell pa cruixidor,
i alegre, a les paneres, i tripular el forn,
fer-li créixer el foc, o fer-li-lo minvar.
Tu series forner, com ho foren els teus.
I al costat del teu pare aprengueres l'ofici,
nit a nit, dia a dia, i ara en tens enyorança.
una amarga enyorança per a tota la vida
et creua el pit de banda a banda amb aquell ràpid
senyal de ganiveta que no pots oblidar.
Allò que més t'agrada, d'on et vénen els versos,
els arraps en la carn, aquells dies salvatges
quan entraves el feixos de pinassa en el forn.

En aquest poema la curiositat rau en el fet que l’autor utilitza la segona persona per a referir-se a ell mateix.

Va estudiar periodisme a Madrid . L’any 1948 es va iniciar i va ser redactor en cap del periòdic Las Provincias.

Es casà, el 1955 amb Isabel Lorente, de la qual estigué enamorat sempre, com diu ell “Isabel fou tot per a ell,  el seu amor , la seua companya, la seua dona i mare dels seus fills, que en tingué tres Soledad, (la qual va morir als quatre mesos de vida, fet que va marcar prou al nostre poeta) Carmina i Vicent.

Escolteu la poesia que li va escriure SONATA D’ ISABEL

SONATA D'ISABEL
He aixecat, mentre escrivia, el cap
i amb ulls cansats de la cal·ligrafia
he vist enllà, amunt d'una tauleta
que hi ha al racó del nostre menjador,
entre papers i llibres que m'estime,
com un ocell de ritme popular,
com un gresol, una fotografia
de fa mil anys o de fa quatre dies:
tu i jo, Isabel, feliços d'un amor,
i més enllà les Sitges del meu poble.
La veig sovint i et recorde moltíssim,
el cos esvelt, com un cànter de Nàquera
i un breu ocell de tristesa als teus ulls.
M'ha ajudat molt, de nit, mentre escrivia
entre papers i fortuïtes síl·labes.
Com qui, a la nit, intenta orientar-se
amb mans, amb ulls, jo t'evoque i et mire
aquell instant de l'any 48.
Tu vares fer que cregués altre cop
i m'has donat la teua companyia,
el teu discret silenci, el teu ajut.
Aquesta nit t'he mirat novament.
Et tinc i et veig com et veié el meu cor
el dia aquell de la fotografia.
Dorms, ara, al llit, i dormen els teus fills.
amb claredats i explosions de mar,
per un amor que se'ns enduu plegats.
En aquest gran silenci de la casa
jo et vull deixar, amant, amats per sempre,
un ram convuls de síl·labes de vidre.
Al dematí potser et floriran
entre les mans de timidesa invicta,
i volaran des d'ell brisa i colomes.
Creix el mural de calç i de coets,
Secret amor, estendard lluminós,
barres de sang sobre un blanc intocable,
aquest amor salvatge d'un país
que havem creuat, estimant-nos moltíssim
des d'Alacant a Castelló
amb els ulls plens d'una llum
una gota de llum.
Dic el teu nom en aquest punt mateix
Dic Isabel i canten els canyars
i pels carrers diversos de València
passen amants que es besen a la boca
amb molt d'amor presos per la cintura
atarantats d'una olor de gesmils.
Dic el teu nom i amb casta reverència
el posaré en un pitxer amb aigua.
Dic Isabel i seguesc el camí

Però jo em quedaria amb  les poesies que retraten la realitat de  postguerra,  com va dir Joan Fuster “V.A. Estellés és un poeta de realitats”, escrita de forma narrativa la seua obra ve a ser una crònica dels anys de la guerra i la postguerra, de la qual un dels millors exponents és el Llibre de meravelles.

 En esta  poesia és com si estiguera fent una fotografia a la vida de la València de postguerra.

CRÒNICA ESPECIAL
LA mort de Manolete en els fulls del diari,
mentre a Benimaclet jo t'estava esperant.
O les execucions en un pati de Nuremberg,
mentre et veia passar pel carrer de les Barques.
Un amor en un temps, quin temps, oh quin amor!
Un amor inserit per a sempre en la història.
El "Monestir de Santa Clara" creixia en l'aire.
El Tyris ple de gent, la pudor de la gent.
Les parelles eixien, duien les galtes roges.
Les mares no sabien què fer per a sopar.
Els pares escoltaven ràdios estrangeres.
I tots pensaven que era cosa de quatre dies.
O de quatre setmanes a més posar, qui sap.
Els fills feien l'amor en el buc de l'escala.
El pare raonava amb la mare a la cuina.
Envellia la mare sobre els perols absurds,
blanquejaven les grenyes damunt l'os del seu front.
Cosa de quatre dies o de quatre setmanes.
I passaven els dies, les setmanes, els anys.
I la marxa de Mao pel continent de Xina.
Després vingué Corea. Després vingué el Vietnam.
El pare es va morir, es va morir la mare.
La filla es va casar amb un altre, anys després.
Algunes voltes troba aquell primer amant.
Cosa de quatre dies o de quatre setmanes.
Com si entre ells no hi hagués hagut la intimitat
en el buc de l'escala, raonen dels seus fills.
"El meu va a l'Institut". "La meua té pallola".
Han guanyat una trista, bruta civilitat.
Dempeus en el carrer, raonen quan es troben.
I cadascú segueix després el seu camí.
Oh l'amor inserit, quina cosa, en la història!

Ací teniu una  altra de postguerra:

L'ESTAMPETA
En aquell temps sentí d’Amor delit
quan mon pensar mirà lo temps present.
Ausiàs March
 
ET casares de dol, com de dol vares rebre,
al poble, la primera Comunió. De dol sempre,
el dol sobre el teu cos en els dies solemnes.
Sempre de dol, les cames llargues d'adolescent
que creixia de pressa i sense vitamines,
aquelles cames llargues i quasi sense gràcia,
aquelles cames tristes, l'estiró de la guerra
que et va fer dona abans de la primera sang.
Aquelles cames que tu no sabies com
posar, que sense tu semblava que creixien.
Trista, trista València, quina amarga postguerra!
Ens ompliren d'espases la sintaxi, d'arcàngels
durament immutables a la porta dels cines,
mentre reivindicaven prades de Garcilaso,
marbres asexuats, vetlant sempre, vetlant,
vetlant sempre les armes i vetlant la retòrica,
carregaments de sucre que desapareixien
de la nit al matí, si ho viu no me'n recorde,
els camions sinistres que duien l'estraperlo.
L'home palpava un cos adolescent, mentre ella
es menjava un pastís sense participar
en allò que al seu cos feroçment succeïa.
També,  veure pel·lícules, o millor somiar:
el Coli, el Metropol, el Tyris... "En fan dos".
El Goya... Quina gana de contemplar pel·lícules!
En seguien el curs amb tota atenció
mentre les mans anaven palpant els llocs secrets.
Oh Súnion! La pantalla oferia una Súnion
d'una sal exaltada, de vida i llibertat,
de possibilitats lluminoses de viure.
"No s'havia apuntat mai a ningun partit.
Ell, de casa a la feina, i de la feina a casa.
Una nit, en la guerra, el tragueren de casa
i el mataren a Bétera, prop dels forns de la calç.
Els morts tots plens de mosques vora les carreteres..."
“No féu res, no féu res, i ell en va salvar molts".
De dol sempre, de dol per a tota la vida.

AUSIÀS MARCH

Vida

Va nàixer a Gandia o a València l’any 1397. Fill del cavaller i poeta Pere March i d’Elionor Ripoll. Descendia del llinatge barceloní dels March establit a Gandia a mitjan s. XIII.

Va ser armat cavaller molt jove i va participar en les campanyes militars d’Alfons el Magnànim a la Itàlia meridional i al nord d’Àfrica. Fou senyor de Beniarjó, Pardines i Vernissa i falconer del rei de la Corona d’Aragó (Alfons el Magnànim). 

Als vint-i-set anys es va retirar de la vida militar. Es va instal·lar a Gandia i a les seues possessions de Beniarjó i es va dedicar a administrar els seus béns. En aquest període destaca la seua relació personal i literària amb el príncep Carles de Viana, hereu al tro de Navarra.

En 1439, als quaranta anys, es va casar amb Isabel Martorell.

Dos anys més tard Isabel va morir i Ausiàs March es va tornar a casar amb Joana Escorna. Van viure habitualment a València, encara que no van abandonar mai les residències de Gandia i Beniarjó. Joana va morir el 1454, sense descendència, i el 1459, Ausiàs March. No va tindre cap fill amb les seues dues esposes però sí cinc d’il·legítims (Joan, Felip, Pere , Joana i Francesc).

Les seues dos esposes, així com diversos membres de la seua família, estan enterrats en el Monestir de Sant Jerònim de Cotalba. Fou soterrat a la catedral de València, on encara es pot veure la seua llosa sepulcral, prop de la Porta de l’Almoina.

Veles e vents ⛵⛵

Li dedicarem un poc més als nostres poetes i el primer, el que no podia faltar, és el nostre Ausiàs March. La poesia que escoltareu ara és la més famosa i més coneguda d’ell gràcies a RAIMON que, junt a d’altres del mateix poeta,  les va posar música i cantar. 

Aquest poema relata la història d’un viatge  del poeta des d’ Itàlia  a València en busca de la seua estimada. Ausiàs March no sap si el seu amor és correspost i durant el trajecte passa per grans perills i demana ajuda als vents per tal que l’ajuden a arribar prompte.

Esta cançó sempre m’ha emocionat . La solia escoltar els diumenges de matí quan anava caminant mirant el mar. Imagineu-vos un vaixell navegant a tota pressa pel mar Mediterrani, embravit, assotat pels vents i el poeta demananant-los  la seua prompta arribada. Veem una comparació molt significativa “bullirà el mar com una cassola en forn”,itambé tenia la imatge dels peixos corrent i buscant refugis per protegir-se de l’embarcació que  va embalada per vore el seu amor. “grans e pocs peixs a recors correran e cercaran amagatalls secrets”. En l’altra part del poema el poeta es queixa del poc voler de la seua estimada, del “seu escàs”  voler. Ausiàs creu que li ha tocat la pitjor part en la relació d’amor amb la seua dama i tem la mort  perquè ja no la vorà. “E, jo forçat d’aquest món ser eixit tot lo meu mal será vos no ver”.  No debades  a  A. March els estudiosos de la literatura l’han  considerat el “filòsof de l’amor”.

JOAN ROIS DE CORELLA

Gandia? 1435 –  València 1497

Un altre poeta clàssic nostre i cantat per Raimon que solc escoltar és Roís de Corella, concretament aquesta balada,  que vos he posat.

Però, primer vos parlaré un poc  de la seua vida:

Va nàixer possiblement a Gandia. Joan Roís de Corella (1435-1497) és un dels escriptors  més importants del segle XV. La seua obra, escrita en vers i en prosa, va ser molt divulgada per la València d’aleshores, coneguda en tertúlies literàries i imitada per d’altres autors. Va estar relacionat amb Ausiàs March i amb altres escriptors dels cercles literaris de València

Roís de Corella era cavaller, però també va estudiar teologia. No va arribar a ser mai sacerdot, sinó que només va rebre els ordes menors, per la qual cosa va poder tenir dos fills sense estar casat i sense ser malvist per la societat de l’època. Corella escriu en un estil retòric, culte, en una prosa cuidada que imita els autors clàssics i que ha estat anomenada pels crítics prosa d’art valenciana .

La seva obra en vers es caracteritza per parlar de l’amor des d’una perspectiva desenganyada i trista. També va escriure poesia religiosa.

La balada de la garsa i l’esmerla

Ab los peus verds, los ulls e celles negres,

penatge blanc, he vista una garsa,

sola, sens par, de les altres esparsa,

que del mirar mos ulls resten alegres;

i, al seu costat, estava una esmerla,

ab un tal gest, les plomes i lo llustre,

que no és al món poeta tan il.lustre,

que pogués dir les llaors de tal perla;

i, ab dolça veu, per art ben acordada,

cant e tenor, cantaven tal balada:

«Del mal que pas no puc guarir

si no em mirau

ab los ulls tal que puga dir

que ja no us plau

que jo per vós haja a morir.

Si muir per vós, llavors creureu

l’amor que us port,

e no es pot fer que no ploreu

la trista mort

d’aquell que ara no voleu;

que el mal que pas no em pot jaquir

si no girau

los vostres ulls, que em vullen dir

que ja no us plau

que jo per vós haja a morir.

Fixeu-vos en esta poesia, que és del s.XV però que perfectament podria ser actual.  És una història de desamor. Jo la trobe prou bella. Comença amb una metáfora de dos ocells: la “garsa” representa l’estimada i “l’esmerla”, el poeta. L’autor apel·la a la seua estimada, com a últim recurs per seduir-la, ja que es mostra cruelment indiferent davant d’un patiment que acabarà abocant-lo a la mort d’amor.

COMENTARI

El poema es divideix en dues parts; la primera d’elles és una descripció dels ocells. En primer lloc ens presenta a la garsa com una cosa alegre i a continuació a la merla com una cosa il·lustre. 

En la segona part trobem la balada, observem que és una història d’amor no correspost i que si la dama no mira el poeta, aquest morirà a causa del  seu desamor. Si el poeta mor, alhora provocarà un dolor intens en la dama, ja que ella serà la responsable de la seua mort.