Hui és diumenge 12 de juliol, i encara que el cel està ennuvolat i el mar embravit, jo estic contenta per diverses raons: la primera , perquè ens van convidar uns amics a un sopar excel·lent; la segona, perquè he dormit tota la nit d’una tirada; i l’última, i més important, perquè per fi hui arriba d’Itàlia la meua filla major Irene.

Com estem en estiu no podia faltar la típica llista de lectures recomanades per a este temps. He de dir-vos que està elaborada seguint l’opinió de vosaltres, dels meus lectors.

Una bona opció, igual que hem fet amb les pel·lícules, és rellegir obres clàssiques, com ara:

● Los miserables de Victor Hugo.

● Cien años de soledad. Gabriel Garcia Márquez.

● El amor en los tiempos del cólera. Gabriel Garcia Márquez.

● Jane Eyre i Cumbres borrascosas de les germanes Brönte.

●La plaça del diamant. Mercé Rodoreda.

L’estat d’ànim, a l’igual que en les pel·lícules, també influeix en la lectura d’un llibre. Per exemple, quan vaig llegir per primera vegada El amor en los tiempos del cólera, em va agradar moltíssim més que la segona. Cosa que no em va passar amb La plaça del diamant, que per motius laborals me’l vaig llegir quatre vegades i no va ser fins a la tercera lectura que vaig entendre totalment  la protagonista. L’última vegada va ser per disfrutar de l’estil literari de l’autora que m’agrada, a més de seleccionar els paràgrafs més bells.  Un bon escriptor literari, per a mi, hui en dia , és Jaume Cabré.

I si sou joves i amants de la bona literatura haureu de llegir els llibres d’abans i a més:

– El guardià en el camp de sègol. J.D. Salinger.

– La conjura de los necios. John Kennedy Toole

– El médico. Noah Gordon.

– La casa de los espíritus. Isabel Allende.

– El último judío. Noah Gordon.

– Brooklyn follies. Paul Auster.

Ha eixit una impremta nova (almenys per a mi) que sembla tindre propostes prou bones. Es diu Lletra Impresa.

I ara per acabar, com no podia faltar un vídeo, vos posaré un  recomanat pel meu marit que li agrada molt. És una nova versió de la famosa cançó de Joni Mitchel. Tot seguit he posat la lletra en castellà perquè sols l’he trobada en eixa llengua i perquè vos fixeu en ella.

DESDE AMBOS LADOS

Rizos y ondas de cabello de ángel, y castillos de helado en el aire,
Y desfiladeros de plumas alrededor; así veía yo las nubes.
Pero ahora solo ocultan el sol y dejan caer lluvia y nieve sobre los demás.
¡Tantas cosas hubiera podido hacer si las nubes no se hubieran interpuesto!

Ya he mirado las nubes desde ambos lados:
Desde arriba y abajo; y aun así, de algún modo,
Es la ilusión de nubes lo que evoco:
En realidad no sé absolutamente nada de las nubes.

Lunas y norias y meses de junio: ese sentirte como bailando ebria
Según los cuentos de hada se van volviendo reales; así veía yo el amor.
Pero ahora no es más que otra actuación: los abandonas riéndote al marchar
Y, si te importó, no dejes que lo sepan; no te entregues.

Ya he mirado el amor desde ambos lados:
desde el dar y el tomar; y aun así, de algún modo,
Es la ilusión del amor lo que evoco:
En realidad no sé absolutamente nada del amor.

Lágrimas y miedos y sentirse orgullosa de decir “te quiero” directamente y en voz alta;
Sueños y planes y espectadores circenses; así veía yo la vida.
Pero ahora los viejos amigos se comportan como extraños, niegan con la cabeza y dicen que he cambiado:
Algo se pierde -pero también algo se gana- con cada día vivido.

Ya he mirado la vida desde ambos lados:
Desde el triunfo y la derrota; y aun así, de algún modo,
Es sólo la ilusión de la vida lo que evoco:
En realidad no sé nada de la vida
En absoluto.

És bonica, veritat? Sobretot la imatge dels núvols i la primera metáfora. Bé, tota, a mi també m’agrada molt. Pura poesia.

P.D. Avise als lectors que este estiu descansarem de blog ja que tinc una altra feina entre mans. A més ací em resulta difícil escriure a l’ordinador. A setembre ja vos contaré com m’ha anat tot. Els que  s’heu incorporat ara n’hi ha molt a mirar en  COSES A COMPARTIR.

Em desperta el soroll del mar, com si tinguera davant un enorme motor, i el dels pardals de la marjal. Al mateix temps,  un grup de corriols s’acosta a la meua terrassa a cantar i a menjar-se les molles de pa de la nit anterior. Només obrir els ulls veig el mar. Una extensió immensa d’aigua  on apenes es divisa l’horitzó que canvia de color segons el cel, unes vegades blau-verd fosc, però ara en estiu quasi sempre té eixe color típic del Mediterrani, la majoria un tant blau platejat. Són les 7 del matí. Acaba d’ eixir el sol. Contemple el paisatge i admire la combinació de colors, blau del mar que és més intens a mesura que avança el dia, beix de la fina arena junt a una amalgama de verds de la marjal: palmeres, canyes,  matolls … Totes les tonalitats de verds. Em meravella.

Ara vos descriuré el dia de hui, 6 de juliol: la mar està calmada, no es sent eixe motoret sinó el vaivé de  les ones quan  ixen i entren al mar . Apenes hi ha gent caminant per l’arena, haurem d’esperar a les 8h.

M’ entren ganes d’endinsar-me dins  i  em dóna ràbia de no haver aprofitat esta hora més vegades, quan encara podia.   

Els treballadors de l’ajuntament estan treballant des de les 6 h. per deixar la platja llesta per als banyistes, netejant l’arena principalment i fan prou de soroll amb  les màquines. En açò sí que vos puc donar enveja però en res més perquè el meu estat de salut és prou deplorable. Crec que he tocat fons i per recuperar-me he contractat una fisio que vinga a casa (no m’he pogut esperar). Volia abandonar però ja estic de nou a la càrrega. Imparable, invencible.

Com bé tots sabeu, encendre la televisió i connectar YouTube s’ha convertit en una espècie de ritual de tots els dies. El vídeo que més m’ha cridat l’atenció aquests últims dies ha sigut el d’una boda, on la protagonista era la cançó. 

Ara que véiem tants coros vos he seleccionat un que ha significat un descobriment per a mi, i que m‘agradaria compartir amb vosaltres. M’emociona. Disfruteu-lo tant com jo. Està format per 1.500 persones, és de Canadà i el cantant és Rufus Wainwright.

EXPLICACIÓ

La cançó la va composar Leonard Cohen en 1984, no obstant, no va tindre  quasi repercusió. Es va fer famosa gràcies a la pel·lícula Shrek. A partir d’aleshores, van ser molts els autors que decidiren versionar-la, convertint-se actualmente en testimoni de molts  concerts, programes de T.V, bodes… 

És una cançó religiosa, inspirada en la Bíblia, en el passatge del rei David i Betsabé , en la relació amorosa que van mantenir. Un dia que ella estava banyant-se en el terrat de sa casa, va passar el rei David i es va enamorar bojament i se la va emportar al seu palau. Al marit el va dur a la guerra, on morí. Fruit d’esta relació, Betsabé va tenir un fill que va morir a la setmana com un càstig diví pels seus pecats. No obstant això en va tindre més, sent el primogènit Salomó.

Esta setmana no vos he pogut preparar res ja que els dolors d’esquena han tornat a pesar que porte el corsé més fort de tota l’ortopèdia. Per l’esquena tinc una espècie de planxa que crec que m’està fent més mal que bé. Sent una opressió com si m’estigueren afonant les costelles.

Corria el 2015 que jo estava preparant els deures d’estiu quan el meu marit, que estava navegant per Internet, va vore este text i, com li va agradar, me’l va mostrar. Hui me n’he recordat d’ell i el trobe prou convenient per a les dates en què estem. Són els deures que haurien de fer totes les persones que pogueren. Llegiu-los atentament i intenteu-los fer.

Perdoneu si no he tingut temps de traduir-lo.

DEURES D’ESTIU D’UN ITALIÀ.

1. Por la mañana, de vez en cuando, camina solo por la orilla del mar. Mira cómo el sol se refleja en el agua, pensando en las cosas que más te gustan en la vida y siéntete feliz.

2. Intenta usar todas las palabras nuevas que has aprendido este año: podrás decir más cosas, podrás pensar más cosas y, cuanto más pienses, más libre te sentirás.

3. Lee lo máximo posible. No porque tengas que hacerlo. Lee porque el verano te inspira aventuras y sueños. Leyendo, te sentirás como los pájaros volando. Lee porque es la mejor forma de rebelión.

4. Evita todas las cosas, situaciones y personas que te hagan sentir negativo y vacío. Busca situaciones estimulantes y amigos que te aprecian y te entienden por ser quien eres.

5. Si te sientes triste o asustado, no te preocupes. El verano, como todas las grandes cosas, trastorna el alma. Intenta escribir un diario donde puedas escribir sobre tus sentimientos (y en septiembre, si quieres, lo leeremos juntos).

6. Baila; sin sentirte avergonzado. En la calle cerca de tu casa o en tu habitación. El verano es un baile. Sería una vergüenza no formar parte de él.

7. Al menos una vez, tienes que ver amanecer. Estar ahí en silencio y respirar. Cierra los ojos, agradecido.

8. Practica mucho deporte.

9. Si encuentras una persona que te gusta mucho, díselo con toda la sinceridad y la gracia de la que seas capaz. No pasa nada tanto si lo entiende como si no. Si no es recíproco, entonces no estaba previsto que él/ella formase parte de tu destino. De lo contrario, el verano 2015 es la gran oportunidad para caminar juntos (y si no funciona, vuelve al punto 8).

10. Recuerda lo que has aprendido en la escuela y consulta tus apuntes.

11. Sé feliz como el sol, indomable como el mar.

12. No digas palabrotas. Sé siempre educadísimo y gentil.

Hola lectors i amics! Supose que més d’un es preguntareu com estic. Vos havia promés no parlar de malalties però perdoneu-me si esta vegada faig una excepció. El Coronavirus m’ha afectat prou, més del que em pensava. No directament, però sí com “un dany col·lateral”. En tancar-ho tot vaig deixar de fer totes les activitats  beneficioses per a la meua malaltia. Van tancar l’Associació, el centre de Logopèdia, els gimnàs, etc. I per acabar-ho d’apanyar, a meitat d’abril o a finals (no me’n recorde bé) vaig tindre forts dolors lumbars i d’esquena que encara duren. No m’esplaiaré contant-vos-ho, sols vos diré que haguera omplit una bassa amb l’aigua dels meus plors i que  he patit molt, més del que una persona pot suportar. I que finalment em desplace amb una cadira de rodes. Els dolors d’esquena foren tan intensos que dos dies vaig anar a urgències i em van receptar un corsé que porte posat. Em pesa molt, semble una tortuga que porta la seua casa al darrere. El meu cos ara sí que ha canviat amb el mal d’esquena i el corsé, però no la cara que seguix igual. Resumint que el Coronavirus ha sigut fatal per a mi, però ara em trobe de nou amb forces de continuar.

He vist el vídeo que estic mirant estos dies i m’ha tornat la il·lusió de compartir-lo amb vosaltres. Fixeu-vos i digueu-me si vos agrada ja que alguns l’han titllat “de cursi”. I altres “que està massa vist”.

Però a mi, m’agrada prou tot. Qui tinguera una casa en la Toscana! I la veu dels dos que canten són tan diferents però alhora tan boniques! Espere que disfruteu tant com jo i sinó també vos posaré una cançó que també m’agrada i em recorda la meua filla Irene. L’escoltava tots els matins en el trajecte de casa a l’IES Maria Enríquez quan les portava  de camí a l ‘ IES de Bellreguard.  Una abraçada de la mamà.

Qui fóra jove! Els lectors de la meua edat segur que ho heu pensat en sentir-la. Als joves vos dic que esta vida són, com col·loquialment es diu, “quatre dies” i intenteu aprofitar-los; no deixeu per a demà el que pugueu fer hui, que la vida passa de pressa. Aprofitar vol dir disfrutar de tots els moments, tant si estos són bons com roïns.

Ara que pareix que estiga repassant la meua vida pense en la millor època i inevitablement  els meus pensaments es dirigixen cap a València. Eren temps de bonhomia, de veritable amistat, de diversió, de compartir-ho tot però sobretot de llibertat, de gran llibertat. Estos records són més ben personals i crec que avorriran el lector, a no ser que este siga Marilín, Xaro i Berta, amb les quals vaig compartir pis els primers anys-; Tere i la seua amiga Bea; Cristina, la germana de Tere, Susana i  Rosana; Tere, la marquesa, la més joveneta, i  totes aquelles o aquells que van viure a València aquells anys tan meravellosos amb mi. Allí vam conéixer a mig Potries i tot Vinarós i  de seguida va sorgir el feeling entre nosaltres, ens vam fer grans amics, amistat que, almenys entre les dones, ha perdurat fins hui.

Diuen que al moment de morir et passa per la ment durant uns segons la teua vida i els millors moments;  doncs bé,  jo tindré les imatges que tantes vegades hem parlat José i jo, la d’una xica ballant damunt d’una taula i moltes de quan estava a València i segur que un somriure il·luminarà la meua cara. Sense oblidar que la millor escena serà la de l’amor dels meus.

Tradicionalment la literatura s’ha dividit en quatre gèneres: novel·la, teatre, poesia i assaig literari. Bé, hui vorem el gènere més minoritari: la poesia. Vos he portat dues mostres actuals de dos amics meus, una en castellà del meu company de Bellreguard J. Iniesta, Llegar a casa; i l’altra de la meua amiga de Facultat Rosa Sabater, Un bes fet a mida.  A  l’institut de Bellreguard també tinc un altre company escriptor, que li diuen  Josep Lluís Roig, que ja tindrem ocasió de comentar un altre dia l’obra d’ell.

Vos preguntareu amb raó “com sent professora de llengua i literatura parle tan poc de la narrativa?” Bé, el motiu és perquè últimament no estic llegint novel·la. El que  sí vos puc dir és que m’agradava prou Paul Auster El palacio de la luna, Leviatán,… Brookin Follies, la  que més. Jaume Cabré, el meu preferit. I l’últim que he llegit amb lletra impresa, el francés Pierre Lamaitre Ens veurem allà dalt. 

Bo, enllacem, novament amb els dos amics poetes. D’Iniesta comentaré que m’agrada prou anar a les seues presentacions  ja que sol llegir poemes seus, del llibre i els explica; que la seua poesia és fresca i atractiva, feta des de l’emoció d’un home que es troba en la plenitud de la seua maduresa . Una maduresa que viu content, tranquil i satisfet amb la vida que porta al costat de la seua estimada Teresa, a qui adora. Voldria dir-li a Teresa  que supose que sabrà que totes les fémines que  ens apleguem allí estem mortetes d’enveja de vore la relació tan bonica que tenen i de com, en passar els anys, encara esta continua. 

Ha publicat set llibres: Del tiempo y sus castigos (Sagunto, 1985), Cinco poemas (Sagunto 1989), Arder en el cántico (Renacimiento, 2008, premio ciudad de València Vicente Gaos),  Bajo el sol de mis días (2010) (Premio de poesía de la ciudad de Badajoz ),  Y tu vida de golpe ((Renacimiento 2016) i El eje de la luz (Renacimiento, 2017).

Perquè vegeu una mostra he seleccionat uns poemes d’aquest poemari:

ALCANCE Y UNIÓN
Hay días en la vida que nos salvan.
Apenas basta el sol en nuestro rostro,
un árbol deshojándose en un patio,
la brisa acariciando nuestra piel.
Y allí, el fluir del tiempo se derrama
inundando desiertos de pobreza,
y todo es la conciencia de estar vivo
con daño y alegría a cada instante,
la lluvia que fecunda el arenal.

Ahora que en mí habitas sí que existo.
Ahora que me besas en la noche
de nuevo sé quién soy,
donde mi vida
celebra el alto incendio de su arder.
Nosotros habitamos los espacios
donde todo es alcance y unión,
y en la luz cotidiana del amarte
el caos tiene sentido
y la sal de las horas.

LA ENTREGA
La tarde es importante, estoy contigo
hablando en el jardín de las edades,
nuestro banco de piedra bajo el cielo.
El sol dora el granado. Qué quietud
donde todo acaece.
Se cumple la promesa
contigo al ver la orgía de su frutos
de un ocre que madura suspendido
y apunta con su peso al colorado,
la conquista flexible de las ramas,
la belleza que hospeda tanto amarte.

Te miro, nos miramos. Sonreímos
al sabernos aquí y a lo que venga,
y apenas, un instante, tres gorriones
cantan en el tapial y alzan su vuelo
por un azul que hilvana claridades.
Aquí estamos los dos,
donde estuvimos.
Ya ves con cuanto amor voy a la muerte.

Hoy todo está ocurriendo en el minuto
donde tocas mi frente con tu mano
debajo de esta rama,
debajo de esta rama
donde pasa la vida.

També ens va explicar que viu en una planta baixa i que  en  sa casa té un pati amb un magraner enmig que en mirar-lo a l’alba o de nit l’ha inspirat en diverses poesies, com ara:

PREGUNTAS A UN GRANADO
¿Y que será de ti, granado mío, 
Cuando no esté en el patio
ni mi sombra
y no exista mi voz, sin mi mirada
y apenas sea el humo en los tejados
donde caen  las lluvias de febrero?
 
¿Quien que no sea yo, en otra tarde
De exacta tarde de transparencias y  de vencejos
Se sentará a tu sombra y sonreirá
Sin entender por qué de tanta dicha,
como si el mundo allí al desplegarse 
supiese de su amor, 
y le pertenecieran
los oros inmediatos de la luz
encima de tus ramas y los frutos,
la belleza violenta de la vida?

Un altre llibre de què volia parlar-vos és de Un bes fet a mida de Rosa Sabater, la meua companya i amiga dels últims anys de Facultat. Està escrit des de les vísceres, des de l’experiència emocional de recordar els seus,  la seua família, aquella que va marxar massa prompte del seu costat. D’ací, m’agraden tots els poemes perquè els entenc; són durs però senzills (moltes vegades no llegim poesia per la dificultat que implica en moltes ocasions ).  Evoca la seua família amb una mirada tendra, entranyable però a la vegada amarga.

Fa dies que no hi ets.
Res no ompli la buidor d’un monòleg
que creix
sense obeir a cap raó.
Ni tan sols el batec d’aquesta soledat
on, ja sense forces, espere,
com aquell caçador que abat la rabosa
d’un tret.
 
Hi he deixat la llet en repòs
i he eixit al carrer per contemplar
el Molló, la serra, les coves, la figuera…
 
I ací soc.
Em reca de no haver-te abraçat i estimat més.
Per axó et busque a la soca del pi…
Vine-te’n!
Torna!
Estén-te a cada costat meu,
que vull oir les teues paraules
fetes a mida,
les carícies de les teues mans
de morter
- ho deies així i jo, llavors, no entenia
el significat.

Quinze dies sense tu
i com si res.
La vida continua en un vertigen
de calor intens.
Fins i tot, s’ha activat un pla d’alerta.
Hi ha qui penja llençols mullats
a les finestres.
O qui col·loca gel a les galtes.
Algú em diu que els colps de la vida
ajuden a seguir el camí
i estimar les coses bones.
Llavors, rebente de ràbia
i les aspes del ventilador esbufeguen 
com si foren vents violents.
Que calle tothom
en aquestes hores amargues,
que vull obtenir la victòria
en la llarga disputa amb la mort.
Lliurar-me a les hores de llum
i clarors a la matinada.
Ajornar l’olor a cadàver
perquè no vull fer plans sense tu.

Ahir estava buscant una cançó per al text dels meus amics. Quan, al costat, em va aparéixer tot un seguit de vídeos, entre els quals s’hi trobava este. Ix el meu actor preferit de jove amb escenes amb Babra Streisand de protagonistes en  la pel·lícula Tal como éramos, una de les favorites meues d’eixa època.

Vaig disfrutar molt i vaig pensar que segurament entre els meus lectors/es n’hi ha més d’un o una que li agradarà. Esta setmana el compatirem i així disfrutarem plegats d’estes escenes.

Amb afecte

Incomptables les hores de parc. El parc, el nostre parc que tots els dies visitàvem, com si d’un acte religiós es tractara que requerix obligat compliment. Perquè heu  de saber que visc davant del parc de l’Alqueria, conegut com el parc de Sant Pere, a un carrer del  col·legi. Convindreu amb mi que era precís entrar. I així era, quan les xiquetes eren menudes berenaven allí. Elles tindran molt bons records: s’ho passaven tan bé! Fins i tot van celebrar una boda, de mentida, és clar, d’amics de la meua filla major.  Els  pares renegàvem d’anar-hi, però en el fons ens alegràvem, perquè allí vam entaular una gran  amistat entre nosaltres que ha perdurat fins a dia d’avui. D’allí  va sorgir la idea de realitzar viatges en grup. Això sí, anàvem de càmping i ens quedàvem a dormir en les casetes. Tots els que venien eren ben rebuts. Encara me’n recorde del primer, que va ser a  Port Aventura. Vam disfrutar tant els majors com els menuts. I com l’experiència fou tan satisfactòria decidírem continuar, en féiem dos a l’any. I va vindre Elx, Alfàs del Pi, Riopar, Cazorla, Marbella, Calp, Peníscola, …I no  n’hi havia parc  temàtic que se’ns resitira, perquè vam estar en tots. Fins i tot, vam visitar el  de la  Disney de París,  bo sí , al d’EEU.U. no hi vam anar. Tinc molts bons records d’eixa etapa de la meua vida.

Actualment les nostres filles tenen cada una la seua vida, no van juntes, però amb alguns dels pares encara som amics i  solem eixir els divendres de tapeo. Són  Ximo i Isa, Joan i Maria, Xaro i nosaltres dos.

Com ve diuen, la vida passa per etapes, i en cada una d’elles gent nova es creua en el teu camí. Alguns d’ells passen de llarg, però amb altres tens la sort de poder seguir comptant, i això és el que m’ha passat a mi amb els amics de Gandia. Els he d’agrair la naturalitat(normalitat) amb què m’han tractat arran de la meua malaltia. Amb ells no he hagut de dissimular res i m’han acceptat tal com sóc. Han sigut dels primers a animar-me en el blog, quan vaig publicar el 1r capítol. Gràcies, amics. Vos dedique esta cançó

“Qui té un amic té un tresor”.

Esta setmana hem continuat posant-li una pel·lícula a la nostra filla però  imagine que ja estàreu fartets del tema he pensat fer-vos  una altra llista i mireu els tràilers en you tube:

●Vivir es fácil con los ojos cerrados (2013) 

És una pel·lícula espanyola de 2013 escrita i dirigida per David Trueba. Esta és la novena pel·lícula que el director madrileny dirigeix i que escriu el seu guió. En aquest cas, s’inspira en una història real que va succeir l’any 1966 a Almeria, quan John Lennon va visitar la ciutat andalusa amb motiu del rodatge de la pel·lícula How I Won he War. El títol va ser tret de la lletra de la cançó Strawberry Fields Forever («Living is easy with eyes closed»). La pel·lícula barreja imatges pròpies del film, intercalades amb imatges d’arxiu dels Beatles i de Lennon rodant a Almeria. 

●El padrino I,II,III. De Francis Ford Coppola.

No n’hi ha res a comentar perquè són molt conegudes.

● Testigo de cargo(1957) D: Billy Wilder

● Desayuno con diamantes (1961) Una comèdia romántica basada en un guió de Truman Capote. L’actriu principal és Audrey Hephurn.

Per a mi esta pel·lícula ha desmerescut en el temps i no em va agradar massa en tornar-la a vore.

Thelma y Louise. (1991) Dr: Ridley Scott amb Susan Sarandon i Geena Davis com a protagonistes. Esta pel·lícula s’ha convertit en un clàssic i ha  influenciat en obres posteriors,  representa un símbol per a les feministes. Com Callie Khouri va comentar, la guionista, que va ser premiada amb un òscar: “Fue un final simbólico. Hicimos todo lo posible para que los espectadores no vieran sus muertes, para que se quedaran con otra imagen: Thelma y Louise volaron fuera de este mundo porque nuestra sociedad todavía no es lo suficientemente grande como para apoyar a las mujeres que se han liberado de todas sus cadenas”.

Per a mi, esta pel·lícula, després d’haver passat 25 anys ha envellit prou bé, em va agradar igual o més que abans.

● Cadena perpetua  (1994)Dr  Frank Darabont,  amb actors com Tim Robbins i Morgan Freeman.

● Alguien voló sobre el nido del cuco. (1975) Dr. Milos Forman

Amb Jack Nicholson com actor principal.

Si haguera de triar no sé amb quina em quedaria. Les dos últimes a l’igual que les  pel·lícules de El padrino són com diuen els crítics “de culte”. Són molt bones. Però si voleu una comèdia espanyola senzilla i evocadora amb Javier Cámara com a protagonista, elegiu la primera. Falten a vore les d’un dels directors meu preferit Ken Loach amb pel·lícules com Buscando a Eric, Solo un beso, La parte de los ángeles,… No vos puc dir com els ha passat el temps perquè encara no les he tornades a vore, el que sí puc assegurar-vos és que quan les vaig mirar per primera vegada em van agradar.

I això és tot, ja n’hi ha prou de cine, repasse mentalment i em vénen noms que m’he deixat com Forrest Gump, però considere que ja està bé. Com diu una dita popular castellana: “ No están todos los que son pero sí  todos los que están.”