EL CORONAVIRUS
En principi, el contingut d’aquest capítol anava a ser ben diferent del que serà, ja que per culpa de la quarentena he anul·lat un mini-viagte (de tres dies) que tenia pensat fer i, per descomptat, contar-vos –el a Móra Rubielos i a Rubielos de Móra.
Com enguany la perspectiva fallera la veia prou complicada, havia decidit com deia Fray Luís de León “huir del mundanal ruido “, visitar la província més despoblada de tot Europa i, a la vegada, una de les més boniques d’Espanya, Terol. De jove ja hi vaig estar –em referisc quan rondava els 30 anys- però m’apetia tornar una altra vegada. A més, Déu sap quan podré o si podré viatjar una altra vegada i per això havia d’esgotar totes les possibilitats que em regalava la vida. El pla era visitar eixos dos pobles més Albarracín, dormir dos nits a Móra i dinar un dia al Aljibe, un restaurant de Rubielos que m’havia recomanat la meua neboda Mónica.
Hui és 19 de març i de he contar-vos lectors que “tinc més vides que un gat”,com col·loquialment diguem. Fóra exageracions, m’he despertat i alçat a les 8h. Increïble! No vos pareix? Que poques vegades puc dir-ho. A més, dic això del gat perquè farà una setmana vaig caure un altre bac impressionant, de cara cap avant en el passadís de ma casa; mirava que ja no ho comptava, tenia la cara plena de sang. Però no, en la cara sols em queda una moradura a la mandíbula. Desgràciadament em vaig donar en la part esquerre, l’afectada, i em vaig pegar a les costelles que em fan mal i durarà. Espere que no siga com el braç esquerre, que perdura el mal. Encara tinc la imatge de Caty (la xica que està amb mi als matins) plorant. Pobreta! Es va dur un ensurt de por.
Ningú de la meua familia sap res; ho estaran sabent ara, en llegir-ho. En fi, que dintre del mal- estem en plena coronavirus- estic contenta. I a més estic preparant-vos dos cançons de Raimon dels nostres poetes clàssics, la de Veles e vents d’Ausiàs March i la BALADA de la garsa i l’esmerla del poeta J.Roís de Corella.
21-març-2020
En despertar-me m’he quedat un temps en el llit, remolejant, i en un moment m’han passat pel cap imatges de la infància, com si d’ un retoprojector es tractara…Eren imatges evocadores i entranyables; totes, bones i en totes estaven els meus cosins. Tantes coses com hem compartit –la més important els mateixos iaios, l’Alqueria ( la casa gran que està vora el riu Serpis), els jocs, els horts, la bassa, els sis amics que ens vam fer en estiu quan vivien a la part de dalt de la casa, etc- i en tot el blog no els he anomenat. Tant que han representat per a mi! Tinc tants bons records que hui els dedique el capítol i les “coses a compartir”. Un salut a Pepe, Jesús, Mari, Paco, Javier, Lolín i Milagrín, els meus cosins i les meues cosines de part de mare. I encara que amb els del pare no he tingut tanta relació perquè són molts i més majors que jo, també. Tornant a la infància, per a tots nosaltres –em referisc a germans i cosins – ha sigut inoblidable. Sols per viure-la han merescut la pena tots aquests anys. Mire cap enrere i crec que fins als 50 he viscut intensament. El balanç és positiu; ha pagat la pena.
Cartes al meu neuròleg 