DINAR D’INSTITUT

Per fi! Finalment havia arribat el dia tan esperat per mi: el dinar de Nadal  amb els meus companys de l’institut a Sant Marcos. Em retrobaria amb els companys, amb antics alumnes les paraules dels quals em pujarien més  l’autoestima que si haguera pujat  l’ Himalaia i el  millor de tot, ballaria. Com si d’un examen es  tractara ho havia preparat tot amb la logopeda Ana. Havia assajat els saluts, el somriure de les fotos, la vocalització i en ma casa, el ball -diverses vegades havia triat Rod Stewart per a tal fi-.

 De matí, perruqueria. Llagrimetes, amagades d’emoció i de pena de les dos, de la meua perruquera i meues, perquè no hi ha en el món perruquera més sensible que ella. Em repetia emocionada –quins companys tens, que encara se’n recorden de tu!- Gràcies Catherine per la teua estima.

I ja, de camí al restaurant el meu company i jo. El saló de gom a gom de gent, Personal de Carrefour,  del col·legi Roís de Corella, de l’ I.E.S. de Vilallonga (en el qual estava el meu cosí Jesús),de  l’ I.E.S. Tirant lo Blanc de Gandia-  un clàssic-,  enginyers de no sé a on, treballadors  de no sé qui, etc.  Bé, molta gent. Després de les ja clàssiques escenes nadalenques i promogudes pel vice del meu institut (l’ona, l’alçada de les estovalles, tots al cap les típiques diademes de Nadal, fotos i més fotos, fotos  amb els companys de departament, fotos amb Manolo, amb altres companys…), A BALLAR!. Perquè heu de saber, lectors, que encara balle tot i que siga agafada d’algú.

I que el més important de la meua malaltia és la tranquil·litat i el relax, i tinc moments bons i roïns, tots, en un dia. Doncs bé, es veu que estava en un d’eixos “mal moments” perquè no sentia les cames funcionar  bé i em vaig asseure.

Eixe dia vaig tindre el pressentiment que era l’última vegada que hi anava perquè “els meus” ja anaven jubilant-se i  eren quasi tots més joves que jo i ja m’hi trobava un poc fora de lloc. Millor en “en petit comité”. Tot i que entre els professors jòvens s’hi trobaven alguns exalumnes meus de l’institut de Tavernes repartits entre el meu institut i el Tirant lo Blanc de Gandia i, com sempre, em vaig alegrar molt de vore’ls.

M’ho vaig passar bé, com tots els anys, vaig disfrutar dels meus companys –gràcies fonamentalment a Paco i a Gràcia- però no vaig ballar.

Ah! Se m’oblidava dir-vos que també vaig saludar la germana de la meua amiga de la infància i de l’ adolescència, Berta Miñana, i la seua amiga. Les dos van estar molt simpàtiques i carinyoses  amb mi. Em vaig alegrar molt  de vore-les. He de dir-vos que hi ha persones que, per com et tracten, et fan la vida més bonica i agradable quan les veus. Eixe és el seu cas; sempre  que les veig m’animen amb seua actitud i les seues paraules.