EL SABOR DE L’AVENTURA

A continuació vos contaré com transcorre, ara,  en este trimestre, la meua vida, la rutina que porte, el que jo anomene “el sabor de l’aventura”.

Em desperte a les sis amb el so del despertador -això els dies que estic dormint-.  A les 7h. el meu marit em posa asseguda a l’ordinador perquè,  com em quede sola, amb l’ajuda del trípode podria anar al vàter, per exemple. No m’importa perquè per a mi, m’atreviria a dir, que és la millor hora. Aleshores  m’esplaie en l’ordinador i em dedique a escriure.  A les 8h. comença la sessió de pastilles de “dopamina” anomenades Sinemet, em prenc la primera. A eixa hora sol arribar Cati.  A pròposit d’açò vos he de dir que des del 12 de setembre que vaig caure eixe “fatal bac”, estic escrivint amb un dit; us podeu imaginar la difícil tasca d’escriure més de 3 línies seguides.

Quan ve Cati tots els dies em porta al llit amb l’esperança de dormir un poc més, però amb la mània que tinc moltes coses a fer i que no m’hi puc passar el matí al llit. Veges quina gràcia, “moltes coses a fer”, quan en realitat cap és important; això són residus de mentalitat judeocristiana que encara tinc. No m’adorm i dedique la primera mitja hora a fer els primers exercicis de cames apresos en les classes de pilates damunt del llit. Després ja imaginareu que ve desdejuni, dutxa i vestimenta. I hala! En acabant o bé -ara que tinc malament el braç- a rehabilitació de l’hospital de Corea o a la fisio de l’associació de Parkinson. Dimarts i dijous, a la logopeda.

Les vesprades les destine a caminar; uns dies amb els meus germans i d’altres, amb el meu marit.

I això és tot. Eixa és la meua vida actual, ben distinta de com me la imaginava que seria.