LA MEUA FISIO ROSANA I LA MEUA LOGOPEDA ANA

Ara vos parlaré de les dos úniques persones, tret de la família, amb qui em relacione actualment. Hui per hui sols faig dues coses: fisioteràpia i logopèdia. I, casualment el mateix dia, dimarts i dijous. Eixos dos dies m’alce i a la càrrega. M’he adonat que m’agradava treballar més del que pensava! No m’imaginava que trobaria tant a faltar l’institut i la lluita diària, fins i tot les discussions amb els alumnes. Horror! Tanta inactivitat m’està matant! Necessite fer alguna cosa i no pensar tant en la meua malaltia..

 Com vos deia em van llevar el cabestrell la setmana passada i, després de tindre el braç tants dies doblat, no puc menejar-lo. Tota la gent que m’envolta, amb bona voluntat, m’ha aconsellat un fisio. Que si vés a este o a este altre... Crec que ja em conec  tots els  de Gandia! Doncs bé, al final m’he decidit per la persona que més m’ha tractat , més em coneix i que tenia més a  mà –i jo sense caure!- : la fisio de l’associació de Parkinson, Rosana.  Ella no fa soles de fisio, sinó també de psicòloga i és la responsable d’açò. Hui per exemple m’ha animat a seguir escrivint, i ací estic, jo matant les hores mortes escrivint no sé per a què, ni per a qui, però em diu que és una bona teràpia. A més, no solament s’encarrega de rehabilitar-me el braç sinó també de tractar-me la meua “atrofia”.  Bé, vaig a gust. Gràcies, Rosana pel teu suport i ajut.

I l’altra és la meua logopeda Ana que,  a banda dels exercicis de logopèdia, en fem molts de risoteràpia sense saber-ho, perquè passem una xicoteta part de la classe rient. A ella li fa gràcia i no entén com tinc tants problemes amb la respiració. I també ens riem de les cares que pose, de la meua vehemència, etc. I com estem les dos soles no molestem ningú. I així passem la classe. A mi no m’importa perquè a hores d’ara sé que és inevitable l’avanç de la malaltia i els exercicis no em van a curar sinó que em serviran per estar millor. Molts de vosaltres, la coneixereu. És la germana del nostre benvolgut company de biologia, almenys per a mi, el ja difunt Pep Lloret. I son pare era el professor de matemàtiques dels col·legis de Les Escolàpies/-ios de Gandia. Com veeu, seguix  rient-me en classe de logopèdia i sense mala consciència.

Per cert, novetats! Hi ha novetats! Este capítol el vaig escriure en octubre i encara no havia conegut Linda, la xica de l’hora d’abans de la meua, que s’encarrega de portar i arreplegar sa mare. He revisat el capítol i, com no sé on afegir-lo, ho posaré ací al final com una P.D. perquè hui m’ha dit que és de Tavernes i estic segura que tindré més d’un lector d’allí. No molt alta però de complexió dobla. Té els cabells llisos i curts, castanys amb unes poques canes blanques. Ulls clars. Coneix Maite, la conserge de l’ I.E.S. Jaume II. Quina casualitat! No podia ser d’un altre lloc una persona que es preocupara tant! Sempre intenta que no perda el somriure i, entre classe i classe, ens riem prou de les seues coses. Quan dic “ens” em referisc a Soledat, l’altra professora que s’ha incorporat a la tertúlia. És alta i guapa. Prou sensible. Parla prou de la seua filla, de les activitats culturals a què va i del meu blog. És la fan nº 1 i la que més m’anima a seguir. Entendreu, lectors, que estiga tan a gust en Sinapsis.

Com veieu, en el camí anem perdent i guanyant amics, així és la vida. I d’altra cosa no sé, però puc dir ben alt que em sent contenta amb la gent que m’envolta i m’anima dia rere dia. Moltes gràcies.