UN BAC  FATAL

……Si caus un bac com el meu i vas amb un cabestrell més de 20 dies amb el braç trencat.

En aquest blog pretenia desdramatitzar la meua situació, donar-li un toc d’humor, però hui permeteu-me que em lamente,  perquè el 12 de setembre vaig tenir un bac fatídic que va suposar un “abans” i un “després”. Quan estava en urgències de l’hospital li deia al meu marit “tan de bo” sols tinguera l’atrofia…… i jo em queixava”,  és a dir, qualsevol cosa és susceptible d’ empitjorar. Va estar quan tornàvem de l’aeroport de deixar la meu filla major camí d’Itàlia. Ella amb tota la il·lusió del món, a la búsqueda de noves aventures, amb tota la vida per davant i jo en l’estat tan lamentable en què estava. Com veeu sóc prou consentidora amb les meues filles, però què voleu? Són joves i han tret bones notes, doncs que disfruten. Ara  estan menjant-se les ametles bones, ja vindrà alguna que altra amarga i espere que sàpien afrontar-ho. Com anava dient-vos, en tornar de l’aeroport vam anar a Mercadona del Grau i vaig caure en el subterrani, esperant l’ascensor.

De seguida vaig saber que m’havia trencat un os. I em van vindre una altra vegada tots els mals pensaments, que els vaig encaminar de l’única forma que sabia: plorar. I em va vindre al cap les paraules de la meua amiga plora, plora, no et preocupes, que plorar és bo. I sí que li vaig fer cas, perquè vaig entrar a urgències de l’hospital com una malaena, els altres pacients no paraven de mirar-me tot estranyats  què li passarà a esta dona– es preguntaven. I a mi em donava tot igual –ja m’he acostumat a les mirades de la gent- vinga plorar, no podia parar, tal vegada per això em van cridar de seguida. I també em vaig recordar de les paraules del metge Pepe Viña : Ara has de procurar no caure una altra vegada, seria prou roí per a tu –.

Com ja bé ho suposava, m’havia trencat el braç esquerre per tercera vegada, però aquest cop hi havia estat l’húmer. Decidiren que el millor era no posar guix, a l’espera que l’os soldara per si mateix. Això suposava estar més d’un mes sense menejar-lo, amb el cabestrell tot el dia (podeu imaginar el nivell de dolor que això implica, i més per a una persona com jo, que ja de per sí li costava moure’s). Crec que vaig tocar fons.

Doncs bé, passaven els dies i el dolor no remetia, estava incòmoda perquè no podia fer res, però jo m’alçava com sempre, decidida a continuar amb la lluita. Em limitava a fer l’únic que podia: caminar i classes de logopèdia. Va ser quan els meus germans junt al meu home es van turnar per a caminar amb mi i així evitar o retardar la utilització de la cadira de rodes. L’objectiu de la meua família era que caminara fóra com fóra, unes vegades malament i d’altres bé. Segurament més d’un lector m’haurà vist pel Passeig Germanies de Gandia.

Però tornaré a repetir la frase que últimament balla tant pel meu cap: sempre pot ser pitjor, i és que pareix que qui va dir aquella frase estigués pensat en mi. Com era d’esperar havia de visitar altra vegada el quiròfan. L’os s’havia desplaçat i estava trencat en quatre trossos, pel que m’havien de col·locar una pròtesi. Quin fastidi!! Crec que l’anestèsia és fatal per a mi. El sentiment de desesperació m’envaïa, havia estat 20 dies amb el braç trencat per a res!

Em van operar dijous 3 d’octubre.

Hui és 25 d’octubre i ja m’han llevat el cabestrell. Crec que ja ha passat el pitjor. Vos podeu imaginar com tinc el braç després de tindre’l doblat uns quaranta dies! D’ací que el puga alçar passaran mesos. Molta rehabilitació, molta. Caldrà anar tots els dies al fisio.

Però hui m’he alçat amb la sensació que ja anava bé la cosa.