2º SETMANA EN EL C.N.S.

La segon setmana va començar bé però el dimarts també em vaig desanimar un poc  en veure que  el cansanci perdurava i que en el gimnàs no vaig  poder donar voltes en el sòl i, pensava en les meues filles, en els meus germans…. en la cara que posarien, que tot havia sigut  per a res, tanta despesa tirada al fem. Tornar igual que havia  vingut, la sola idea em produïa pavor . I va ser gràcies a la  meua fisio Angela i a la meua logopeda Rita que es van adonar del que em passava que em van animar. El treball que se m’esperava era molt, no acabava ací, havia de continuar, els resultats no es veurien de seguida.

Vull recordar-vos que no he vingut a curar-me, ja que la meua malaltia no té cura, sinó a rehabilitar-me.

I va arribar dimecres de vesprada i com si d’un miracle es tractara, no vaig sentir eixa pesadesa en les cames, em sentia lleugera i caminava més o menys bé. No m’ho podia creure!

I van seguir les teràpies, les més importants les de fisio i de logopèdia. Dues hores de gimnàstica i una hora de logopèdia al dia. Vaig avançar una poc i al mateix temps vam fer un poc de turisme  per Portugal, Mafra, el jardí de Bamborral, Santarem,…I vos he de dir que em va causar més bona impressió del que tenia. És el nostre veí i gran desconegut. Bell país amb gent amable.   Els caps de setmana, després de dinar el dissabte, estava lliure de teràpies i féiem un poc de turisme, quan anàvem a un restaurant a dinar solíem demanar el plat típic d’allí,  bacallà, bacallà cuinat de totes les maneres possibles. A Mafra vam anar una vesprada on vam visitar l’extravagant Palau Nacional creat pel rei Joan V d’estil barroc. Va ser manat construir pel rei després del naixement de la seua filla, la princesa Bàrbara Braganza, per una promesa que li va fer a la seua dona en la qual es comprometia a construir un monestir si li donava descendents.  Imagineu-vos que n’arriba a tenir 10! A Santarém vam estar quasi tot el matí, al mirador del riu Tajo que era molt bonic.  A Bamborral, un poble propet, vam estar en els famosos jardins de Buda. I més coses que vosaltres tindreu oportunitat de veure si aneu allí.

Després d’açò junt a la meua rehabilitació entendreu que el balanç va ser positiu. I més si teniu en compte que la temperatura era immillorable ja que estàvem al costat de l’Atlàntic i durant quinze dies ens vam oblidar de la calor.

I vaig tornar a casa i va passar el que em produïa malson. Tornar com havia anat. Sembla com si tinguera un malefici damunt meu perquè la milloria es notava lleugerament. S’havien complit els meus pitjors pronòstics o temors. Als pocs dies estava igual però no m’arrepentisc d’haver anat allí perquè em va servir com a experiència i, com he dit abans, per conéixer un poc més el país veí.

I tot pot anar pitjor…