VIATGE A MÓSTOLES

Encara que m’imaginava que no hi havia res a fer, volia esgotar  totes les possibilitats, que per intentar-ho no fóra. I li vaig demanar ajuda al meu germà i em va buscar ( segons ell ) el millor neuròleg d’Espanya, el nom del qual no dic per no fer-li propaganda. Teníem cita un 4 de juliol, data per a mi molt tardana ja que la meua malaltia progressava ràpidament. I ens en vam anar a Móstoles –el neuròleg passava consulta allí-, el meu marit i jo en  plena onada de calor africana. Només eixir del cotxe ens va colpejar un fort aire calent que immediatament em va fer reviure la típica conversa d’ascensor amb un madrileny/-a “En Madrid la calor és más seca”. Vam decidir passar la vesprada en l’hotel que era el lloc més fresquet. L’habitació estava bé, el llit gran i  còmode, però en el centre hi havia una espècie de caixa encristallada que era la dutxa, de manera que si un es dutxava estava a la vista i despertava a l’altre. Ja no saben què idear els dissenyadors –vaig pensar. Vam eixir a sopar i com la calor persistia el comentari més usual entre nosaltres era  “Si em perd no em busques ací.”

Casualitat que el meu germà tenia eixa setmana un curset a Madrid i ens va acompanyar. Com a nota curiosa diré que en el bar que vam desdejunar posaven ¡tomaca de pot fregida!.  I les persones que estaven en les altres taules s’ho menjaven com si res. Vam demanar pa,oli-i-Sal amb tomaca. Si demanaves torrades et deleitaven amb eixe sabor tan exquisit.

Eixe dia ens vam alçar prompte, a les 7, jo estava prou contenta, per tres motius: primer, perquè sempre m’ha agradat viatjar (encara que siga a  Móstoles); segon, perquè ens voríem amb el meu germà i tercer, perquè  sabríem l’opinió del millor neuròleg. Ens vam dirigir a l’hospital i de seguida ens va atendre una xica molt simpática (que treballava per al doctor) que va arreplegar tota la informació. Després va vindre el doctor –també prou simpàtic i proper, en cap moment es va situar darrere de la taula – i va confirmar el que jo temia, que sí tenia ARTOFRIA MULTISISTEMÀTICA, que no hi havia ni tractament ni cura i que deixara , si poguera, de prendre totes les medicines, que algunes em feien més mal que bé. I el més important que fera molt d’exercici físic, no tant per detindre la pogressió de la malatia sinó per estar en forma i afrontar-la millor.  Li vaig preguntar si conexia algun centre de rehabilitació neurològica i ens va recomanar el centre de Portugal. I allí ens n’anem el pròxim 19 d’agost, al nostre país veí… ja vos contaré en el següent capítol l’aventura.