DE CAMÍ A PORTUGAL

I va arribar el dia 17. Despedides i maletes. De matí em vaig despedir dels meus amics i com era habitual en mi eixa temporada no van faltar les consegüents llagrimetes. Havia resultat ser més curt del normal este estiu i a alguns no els tornaria a veure fins mesos després. Gràcies amics per la vostra ajuda i pels vostres ànims. Emoció i tristesa. Dos sentiments que m’envaïen. Emoció d’anar cap a allò desconegut, tal volta cap a una milloria i tristesa de deixar família i amics. De vesprada, dels meus germans i de la meua cunyada Amparo i Fernando.

I de bona matinada ens en vam anar cap a Portugal, travessant la terra de  Dulcinea del Toboso i El Quijote, el meu marit i jo. A migdia ja estàvem a Badajoz. Frescoreta en l’habitació de l’hotel que vaig agrair molt i bon pernil ibèric per sopar. Com a nota curiosa diré que al centre de Badajoz un diumenge d’agost a les 7.30 de la vesprada i a 43º de temperatura no passejaven “ni les rates”-com deia  Martorell.

Eixa nit vaig dormir millor que mai. Llit còmode i bona temperatura per a dormir. Arrere deixava la xafogor, que tant de mal em feia, dels dies passats. El paisatge per l’autopista molt bonic, amb una vegetació frondosa dins de grans extensions de terreny pins, sureres i alzines. Els meus ulls no estaven acostumats a contemplar autopistes belles i les vaig vore a Portugal. De seguida vam trobar el CNS ja que el meu marit s’havia estudiat el plànol de memòria. Estava en la ciutat portuguesa que es deia Torres Vedras, a uns 50km aproximadament de Lisboa.

I vinga entrevistes i més entrevistes. No vaig parar, una darrere de l’altra. I eixe dia també, bones notícies de  Gandia, les meues filles havien netejat l’apartament! Increïble!

El centre no vos el descriuré perquè ja heu vist les fotos. A grans trets, diré que és gran i modern i que està situat damunt d’una colina. Tots els treballadors, des del metge i passant per les dones de la neteja són joves i molt simpàtics – es veu que és un requisit per treballar ací. – El primer dia tenia al  darrere meu, una treballadora ocupacional que s’encarregava d’observar com m’apanyava a l’hora de vestir-me, de dutxar-me, de menjar… I encara com va vindre Martorell perquè era ell el que li donava conversa perquè jo estava callada.

El menjar –per a la meua parella horrorós. Jo, com no sóc massa exigent, i tot m’agrada, el trobava  normal, menú d’hospital. Però amb el que sí no vaig poder va ser el dia que el cambrer ens va anunciar que hi havia arròs a la valenciana. Segur que vosaltres lectors, com  bons valencians que sou sabreu què és una paella, doncs això era de tot excepte paella. Formava com vulgarment es diu “un engrudo”(arròs empastrat) amb tot tipus de coses des de xoriço fins a pésols, clòtxines i llonganisses. Indescriptible! Tot i la meua ganeta amb eixe plat no vaig poder i me’l vaig deixar sencer.

I  per a hui no hi ha més a contar. Tots els dies eren iguals, teràpies de tot tipus, logopeda, fisio, treball cognitiu, etc fins a les 17 o 18 h. que ens n’anàvem a passejar o a visitar bells paratges i pobles del voltant.

Què, com estava jo? Morta a canyades, de tantes teràpies.

Continuarà en el pròxim  capítol…

• 

•