LES CLASSES DE LOGOPÈDIA

Benvolgut Sr. Doctor,

Li escric esta carta per referir-li la meua versió de les classes de logopèdia:

Ja el primer dia vaig intuir, per la cara de la professora, que la nostra relació no transcorreria amb la normalitat que es requerix en estos casos ja que eixe dia em vaig queixar que les classes començaren en setembre i no en octubre com volia jo,  atés que encara m’hi trobava en la casa de la platja.

L’horari era dimarts i dijous a les 15,30, una hora intempestiva per a mi perquè suposava dir-li adéu a la meua  benvolguda sesta. El primer dia de classe es va alçar plujós i vaig traure forces no sé d’on i, malgrat els renegons del meu marit, que em deia que no havia tingut temps de dinar, em vaig dirigir allí, al Centre de Logopèdia; però vaig entendre mal l’hora, a les 15’15. I allí estàvem, a l’hora assenyalada, però no va aparéixer  ningú i ens en vam anar. Va passar el mes de setembre amb més faltes que assistències.

El mes d’octubre ja hi vaig anar amb regularitat, però un dia vaig tindre, diguem, “una eixida de to” que caracteritzaria les darreres classes. Estava fent exercicis de boca quan, de sobte, vaig dirigir per un instant la meua mirada a la resta de companys: dos havien sofert un ictus i se’ls veia prou la seua milloria. Un d’ells exagerava massa les faccions de la seua cara. L’altra companya, en teoria, tenia la mateixa malaltia que jo, però en estat més avançat. Per un instant em va vindre al cap la imatge de la situació, i quan la meua companya tractava de pronunciar les paraules que ens indicava la professora, em va eixir un esclafit de rialla eixuta i explosiva que va durar poc. Pensava en com havia acabat, amb tot el que jo havia sigut, ací em trobava repetint paraules. Mai m’ho haguera imaginat!  En esta vida mai es sap què t’espera en girar el cantó. En compte de plorar o lamentar-me (que hauria sigut allò més lògic) em va vindre a la ment la part més còmica de la situació. I aquesta va ser la meua reacció durant quasi totes les sessions.

De sobte em vaig adonar que la meua companya interpretava que m’estava burlant d’ella, i en la darrera sessió m’hi vaig disculpar en veu alta, davant de tots; però tot i així, no va servir d’escarment perquè en les pròximes classes estigués callada i concentrada en els exercicis de logopèdia perquè, quan veia la gesticulació del meu company, solia soltar una rialla. Em feia molta gràcia. Com més intentava no riure’m pitjor era; una cosa pareguda als xiquets menuts en una situació estressant.

Els meus companys prompte es van acostumar a mi i,  jo crec que al que gesticulava de forma tan exagerada no l’importava: una, perquè ja estava quasi curat i se’l veia feliç, li feia gràcia; i dos, perquè era molt bona persona.

A la professora, com es lògic, no li agradava la meua actitud i se li notava el poc interès que mostrava per la classe, puix sempre s’estava mirant el rellotge amb ganes d’acabar i les classes duraven 20 minuts. El pensament que sempre es repetia al meu cap era, per tan sols 20 minuts, paga la pena venir? Va ser llavors quan vaig decidir botar-me alguna que altra classe, m’estava estressant tanta activitat. I és que no parava en tot el dia. M’alçava a les vuit del matí i prenia la primera pastilla de levodopa, que en aquella època era la que més efecte em feia. Durant les tres primeres hores em sentia una persona normal. A les 9:15h venia Caty, la dona que he contractat perquè m’ajude: em dutxava i arreglava segons requeria el dia. Els dilluns i dimecres anàvem passejant a la EOI a estudiar anglès, l’activitat de la setmana que més m’agradava. Els dimarts i dijous a la fisio a fer esport. Per les vesprades, també tenia gimnasia grupal en el Centre de l’Associació del Parkinson. Si es té en compte la meua gran lentitud, entendrà que era massa activitat per a mi i estava un poc estressada. Després de faltar 15 dies, li vaig plantejar a la professora abandonar definitivament les classes per l’horari. Llavors, em va indicar que podia assistir amb l’altra professora els dimarts i dijous de 1,15 a 2. Per descomptat  que hi vaig acceptar.

Vaig fer propòsit de canvi  i en aquestes classes no em vaig riure cap vegada. Però els dijous sense voler arribava tard perquè havia de desplaçar-me des del Fisio, situat al barri de Corea, a l’altra part de la ciutat, al Centre de logopèdia. Les classes van anar millor, però reconec que no vaig prestar prou interés en la realització dels diferents exercicis. I és que, en el fons, la logopèdia no m’agrada, no em motiva perquè has d’obrir i tancar la boca, ensenyar les dents. A causa de la malaltia tinc excessiva salivació, cosa que em dificulta bastant, i a més, em frustra veure que no avance. No obstant, crec que aquesta és molt important per a una milloria en la parla.

En el mes de març vaig tindre una infecció  i havia d’anar tots els dies al Centre de Salut de Beniopa a curar-me-la.  Dic açò perquè entenga per què vaig faltar tant a les classes d’anglès com a les de logopèdia. Per WhatsApp la professora em va dir que el 21 de març les meues classes havien acabat, així que em manava l’informe per tal que li l’ entregara a vosté, i si ho veia convenient, que m’enviarà a més classes. Com s’acostaven les Pasqües i prompte vindria l’estiu  no li’l vaig donar. No volia tindre el mateix problema i així començar en octubre, quan ja estiguera una altra vegada a Gandia ciutat i no en la platja. A més, estava segura que l’informe era negatiu.

I tot açò és el que es  referix a les meues classes de logopèdia.

Pel que fa a la meua malaltia, aquesta progressa. Les classes d’anglés les vaig abandonar; entre altres raons perquè la meua vocalització es ressentia, i sentia que ja feia el ridícul. A  més, si tenia problemes en la parla quotidiana, més en tenia amb l’anglès. Perquè m’entenga un poc, en la meua vida anterior era professora de llengua i literatura; no tenia cap problema de vocalització. Parlava alt i clar i, una vegada per setmana dedicava la meitat de la classe a llegir en veu alta. Les lectures les adaptava al nivell que em tocava aquell curs i, a petició del alumnes, llegia jo perquè deien que si no s’avorrien. Li comente açò perquè comprenga l’important que és la veu per a mi i per tant la logopèdia. En casa faig algun  exercici i procure llegir tots els dies en veu alta una poesia, però no és suficient. Per això m’agradaria, si fóra possible, que en octubre em demanara més classes.

Li desitge, de tot cor, que tinga un bon dia i  unes felices pasqües.

Atentament,

Empar Moragues

Gandia, 15 d’abril de 2019