CURS 2018-2019

Potser vos pregunteu què vaig fer en saber la notícia. Primer,  no mirar en Internet res relacionat  amb la malaltia. Sabia el nom i no em deia res bo Atrofia multisistémica, vaja!, que deixen de funcionar diversos sistemes. L’únic positiu va ser el que la meua filla major, la que estudia fisioteràpia, em va ensenyar els seus apunts on apareixia aquesta i deia que era l´única relacionada amb el cap, és a dir, neurodegenerativa que no cursava “demència senil”. No vos podeu imaginar quin alleujament vaig sentir. Passaria els últims dies al llit però no em tornaria boja. Possiblement estiga llegint açò un metge i veja que no és exacte el que dic. Li demane de bestreta excuses perquè no sé exactament el que tinc. El que m’han dit els metges  és que perdré a poc a poc  la musculatura i no tindré forces per a res. Carpe diem i no pensar en el futur– com deia la psicòloga de l’associació. Si, molt bonic de dir però que díficil de cumplir. No pensar en la malaltia…

De tota manera ho havia d’intentar i  tenia al meu favor que ja entràvem en l’estiu, que vulgues o no, estava més entretiguda que a l’hivern  perquè tenia les meues filles en casa i els meus amics de la platja.

Va arribar la tardor  i, com que jo era una persona prou activa , havia de fer alguna cosa, no estar de braços plegats tot el dia. El meu amic Joan, director de l’EOI, em va apuntar a classes d’anglés, l’activitat que més m’agradava i em distreia.  Com sóc professora de llengua disfrutava aprenent llengües i fent els deures. Allí anàvem passejant  Caty – la xica que em cuida –   i jo. I tots van contribuir que jo anara a gust.  Quan dic tots em referisc a Carme, la professora, companya meua del primer curs quan  vaig treballar a Utiel; la meua companya Cristina , la que més ;   Maite, que em portava a casa després de les classes i els meus companys, que de seguida em van acceptar i em van fer la vida més agradable.

Doncs bé, dilluns i dimecres, anglés; dimarts i dijous, Fisioteràpia. I aixina van trancórrer els dos primers trimestres. Prou bé, la veritat.

 Però al tercer va ser tot diferent.   Al començament d’este vaig faltar prou dies a classe, a causa d’una infecció i vaig perdre un poc la seguida. Tot ja va ser distint, no podia seguir tota la classe  ja que m ‘adormia, em costava cada vegada més anar i parlava pitjor. Així que què feia en classe d’anglés– em preguntava. Si parlava malament en la meua llengua, imagineu-vos en anglés. Patia per Carme, per si pensava que m’adormia perquè les seues classes em resultaven avorrides. A la fisio de la Renfe també em costava més anar. I amb tot el dol al meu cor, sabent que decebria a les meues filles em vaig deixar les classes d’anglés. Hui és el dia en què estic un  poc penedida d’haver abandonat sense lluitar un poc més.

•