Crec que ja ha arribat l’hora de plegar veles després d’ un any de travessia i de publicar totes les setmanes. No per motius de salut, ja que l’altre dia la traumatòloga em va donar l’alta de l’última operació, la de la cadera d’estos Nadals passats, sinó perquè sent que ja no tinc tantes coses a contar-vos.
Sols se m’ocorren expressions populars per explicar la meua situació personal “Al final del túnel es veu la llum.” “ Després de la tempestat ve la calma.” “Sempre s’ha lluitar i no tirar la tovalla” ; si li pot servir d’ajuda algú que es trobe en la mateixa situació que jo.
Ha suposat per a mi una experiència única i enriquidora. Així mateix, m’ha permés retrobar-me amb alguns exalumnes, companys-es, amics/gues i fer un poquet de teràpia personal. Molt gratificant.
Ara tinc una nova il.lusió: treballar en el TFG de la meua filla IRENE que tracta de millorar la parla mitjançant exercicis de respiració i de desenvolupament dels músculs de la cara. És un treball en el qual ha invertit molt de temps i, si ix bé, donarem la campanada.
No voldria anar-me’n sense abans donar-vos les gràcies per la vostra fidelitat , sobretot aquells que m’heu llegit totes les setmanes i m’ho heu manifestat. A tots els familiars tant del meu marit com dels meus. Gràcies de nou, als que heu llegit –encara que siga un pàgina – i, en especial a la meua neboda MÓNICA que ella és la que s’ha encarregat de tota la part tècnica.
I per acabar vos diré la frase que m’ha guiat tot este temps i que me la va dedicar la meua companya Sara d’Albert Camús:
“ En les profunditats de l’hivern finalment vaig aprendre que hi havia en mi un estiu invencible”.
A què no sabeu on vaig estar estos dies de festa? A la que s’ha convertit en la segona casa per a mi. Sí, a l’Hospital Sant Francesc de Borja de Gandia.
Ara vos contaré com van transcórrer pam dalt, pam baix els fets. A les 5 més o menys em vaig voler fer la valenta , em vaig alçar jo soles del llit i em vaig animar creient que podia arribar a la cuina sense ajuda de ningú i, quan estava prop de la porta de l’habitació vaig caure un bac impressionant, que no sé com estic ací contant-vos-ho. I entre renegons el meu marit em va arreplegar, sense deixar de repetir que havia triat el pitjor dia, la nit de Nadal, i que ,a més, queia este any en dijous i venien molts dies de festa i, per tant, menys personal, i que l’hospital estava infectat dels Coronavirus. Vam cridar la meua filla major i va venir com una Magdalena. En vore-la tan desconsolada, vinga el plor, també m’hi vaig adherir i les dos vam fer una. I li vaig prometre que em recuperaria fóra com fóra. I així ha sigut.
Finalment vingué la meua amiga i la va tranquil·litzar.
Nosaltres dos, el meu marit i jo, vam acudir soles a l’hospital en plena pandèmia perquè no deixaven entrar als familiars. D’ací no vos contaré res; sols vos diré que no li ho desitge ni al meu pitjor enemic i que aniré molt en compte de no caure més. Es palpava tristor, molta tristor en l’ambient de l’hospital.
Sols puc destacar una cosa bona, que vaig reconéixer una exalumna de l’IES Jaume II el Just, de Tavernes de la Valldigna: Pepa Herrero. Em va dir que treballava allí i em va donar notícies de la seua germana Carmina, que era professora de Valencià.
I ací em teniu de nou, a començar, de nou a començar…..
vos posaré una cançó un poc trista però que m’ agrada. Es diu Closing time, el cantant de la qual fou el primer marit de Julia Roberts.
L’altre dia Martorell em va posar este vídeo i de sobte em van assaltar molts, molts records sobretot de Monòver i del seu institut, de la joventut d’aquella època, de com ingènuament no sabia el que em tenia reservada la vida, del conserge de l’institut que em tractava com una filla i del meu desaïgrament en no tornar al poble; dels meus companys; de Pilar, la de llatí; d’Aurea i Borrull; del poble ( sud d’Alacant i fronterer ) i del centre; dels meus companys de l’Ausiàs March de Gandia que tan bé em van acceptar i dels savis consells de Ferrairó, que ell possiblement no se’n recordarà però jo sí, “és bo que te’n vages, així coneixeràs una altra cosa”, “si vas a un centre menut, si pots agafa un càrrec i te’n vindràs prompte” i li vaig fer cas i només arribar m’hi vaig oferir; era el primer any que esdevenia institut i necessitaven gent que es responsabilitzara i a mi em van donar el càrrec de vicedirectora; i de com feliç vaig ser allí, professorat jove amb ganes de passar-ho bé; aleshores no hi havia tantes barreres dels professors amb els alumnes i ens n’anaven amb els més majors, amb els de COU, a ballar i aleshores sentíem esta cançó. Hi vaig estar tres anys. I, com tenia la mània de vindre – me’n, em van destinar a Tavernes de la Valldigna i d’ahí a l’institut de Bellreguard. I quan ja rondava la cinquantena un dia de Nadal, l’últim dia de classe vaig reviure el mateix amb esta cançó.
I voldria demanar disculpes als meus lectors per haver-me deixat endur pels records.
Hui vos recomanaré un llibre senzill i tendre, de fàcil lectura entretingut i adequat per a tot tipus de lector, especialment per aquells que vulguen aprendre a escriure en valencià. És de l’escriptora valenciana Carme Miquel. Es diu Aigua en cistella. De l’editorial Bromera, l’Eclèctica. Amb tan sols 208 pàgines va ser guardonada amb el PREMI DE NOVEL·LA CIUTAT D’ALZIRA. A mi em va recordar a la meua àvia, la qual va tindre unes vivències paregudes a les de la protagonista i és de la mateixa època.
Sinopsi
Uns desconeguts irrompen en el retir d’Isabel amb la intenció de descobrir l’experiència vital d’aquesta dona a qui localitzen, encuriosits, seguint el rastre d’uns antics papers que deixà escrits un oncle seu, enamorat d’ella en silenci des que era jove. Aquests textos són el contrapunt a la narració d’Isabel, i ens ajuden a descobrir la senzillesa i la sensibilitat d’un personatge que, a més de treballar de criada, ha de saber encaixar les proposicions de l’amo. Tot i fer el possible per mantenir la integritat, la fugida a Barcelona i l’exili a Montpeller acceleren els esdeveniments cap a un final on l’amor i el desamor en seran protagonistes.
La protagonista ens transmet, amb un llenguatge ple de matisos i de tendresa, la mirada càlida d’una València cridanera i alhora plena de grans silencis en temps de postguerra. Tot plegat, un conjunt de sensacions suaus i profundes com el perfum de la flor del gessamí.
Nota: La sinopsi l’he extreta d’ Internet.
Dades de l’escriptora
Va nàixer el 1945 a la Núcia (Marina Baixa), va morir el 2019 a València. Pedagoga i mestra de professió, va compaginar molt bé la docència amb l’escriptura. Fou membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua des de 2006 fins a la seua mort. En l’àmbit literari publicà més d’una trentena llibres de narrativa infantil i juvenil, entre els quals està este que vos he recomanat. Els últims anys de la seua vida quan ja estava jubilada els dedicà a la seua passió, a la literatura i a la seua difusió. Per això fèu moltes xerrades als instituts. També va rebre molts premis.
Qui de semblant edat a la meua no ha sentit parlar de Bécquer i/o Neruda? Entre els poetes romàntics destacaven estos i les poesies que vos he posat són la més característiques d’ells. I quina decepció vam tindre alguns alumnes quan el professor de Literatura espanyola va dir que el millor representant del corrent romàntic espanyol era Espronceda i que a Bécquer se’l considerava un cursi. Tant que ens agradava! De fet, els joves d’abans, alguns, solíem tindre les llibretes de l’institut ratllades amb poesies com esta de Bécquer o de Neruda; aixina donàvem solta a la nostra vena romàntica. Ara, en canvi en les xarxes socials prefereixen posar a les cançon escenes d’amor de pel·lícules conegudes, com veureu en els tres vídeos que vos he seleccionat. Vos recomanaria, també, que si no heu vist els dos primers films, els veiéreu.
Volverán las oscuras golondrinas
Volverán las oscuras golondrinas
en tu balcón sus nidos a colgar,
y, otra vez, con el ala a sus cristales
jugando llamarán;
pero aquéllas que el vuelo refrenaban 5
tu hermosura y mi dicha al contemplar,
aquéllas que aprendieron nuestros nombres...
ésas... ¡no volverán!
Volverán las tupidas madreselvas
de tu jardín las tapias a escalar, 10
y otra vez a la tarde, aun más hermosas,
sus flores se abrirán;
pero aquéllas, cuajadas de rocío,
cuyas gotas mirábamos temblar
y caer, como lágrimas del día... 15
ésas... ¡no volverán!
Volverán del amor en tus oídos
las palabras ardientes a sonar;
tu corazón, de su profundo sueño
tal vez despertará; 20
pero mudo y absorto y de rodillas,
como se adora a Dios ante su altar,
como yo te he querido..., desengáñate:
¡así no te querrán!
GUSTAVO ADOLFO BÉCQUER
(1836-1870)
Puedo escribir los versos más tristes esta noche.Escribir, por ejemplo: «La noche está estrellada,y tiritan, azules, los astros, a lo lejos».El viento de la noche gira en el cielo y canta.Puedo escribir los versos más tristes esta noche.Yo la quise, y a veces ella también me quiso.En las noches como ésta la tuve entre mis brazos.La besé tantas veces bajo el cielo infinito.Ella me quiso, a veces yo también la quería.Cómo no haber amado sus grandes ojos fijos.
PABLO NERUDA XILE (1904-1973)
Aquest poema de Pablo Neruda deixa clara la immensa tristesa de no poder estar amb la seua estimada. Per voler i no poder, per desitjar i no tindre, per somiar i despertar. Un somni que ocupa el seu temps i el seu pensament.
Segons una tradició irlandesa un dia cada quatre anys – el 29 de febrer- una dona pot proposar-li matrimoni al seu nòvio i no ser rebutjada. I això es disposa a fer la nostra protagonista (Amy Adams): demanar-li al seu nòvio que es case amb ella. Però durant el viatge una cosa imprevista li passarà. Coneixerà un xic irlandès que la portarà a veure el seu estimat.
Encara que alguns crítics de cine la consideren una comèdia estúpida i banal, a mi sí em va agradar.
Tim Lake (Domhnall Gleeson) és un jove de 21 anys que descobreix que pot viatjar en el temps. Son pare (Bill Nighy) li conta que tots els homes de la família han tingut des de sempre eixe do, el de tornar en el temps a un moment determinat, així que Tim torna una i altra vegada al passat per intentar conquistar a Mary (Rachel McAdams), la xica dels seus somnis.
• Notting hill
D’esta no vos he posat una ressenya perquè és molt coneguda la pel·lícula.
Hui vos parlaré de dos persones importants actualment per a mi.
Començaré per Lídia, és més bé baixeta però de complexió forta. Morena tota ella, de pell, cabells i ulls que li resulta difícil negar la seua procedència. Molt dolceta i carinyosa. Jo ja la coneixia perquè va cuidar ma tia i em va agradar tant que al principi de la meua malaltia li vaig dir que s’encarregaria de mi quan esta avançara.
És de caràcter tranquil, no té estudis però posseeix una gran sabiduria popular que fa que em done bons consells. Amb les seus converses no m’avorrisc mai, igual em fa exercicis de fisioteràpia com de logopèdia. Fa un poc el paper de mare. Em sent molt afortunada d’estar amb ella. Té 48 anys i quatre fills que supose que estaran molt contents de tindre una mare així.
L’altra persona és Alda, la fisio. Tot al contrari que Lídia és més bé alta i molt prima. Nervioseta. Té els cabells un poc grisos amb melena curta, desenfadada. D’ella destacaria la simpatia. Tots els que la coneixen m’ho diuen. Parla molt de la seua filla i es nota que està molt orgullosa d’ella. També és molt servicial amb mi, m’escolta amb molta empatia i ha esdevingut una amiga.
Li dedique la versió de Natalie Merchant de la cançó dels Beatles ‘’Nowhere man”
I per als meu lectors, sobretot els que teniu una edat pareguda a la meua vos posaré una cançó que recordareu. Jo la vaig sentir l’altre dia i em va transportar al col·legi, a l’institut de Tavernes, als nostres balls i al viatge de tornada a Gandia. Per què, qui no l‘ ha sentit o ballat en la discoteca de moda de l’època o en el Festival de final de curs!
Hola! Ens trobem de nou ací. Ja estem en La tardor, una tardor un tant estranya no sols per a mi sinó per a tots i com diu la meua cunyada Àngeles, una bona època per a castanyes i carabasses.
L’altre dia vam torrar castanyes. Les vaig partir per la meitat i al forn! Que bones! Si les voleu fer d’una altra forma mireu un tutorial de YouTube.
Segurament més d’un lector es preguntarà pel meu estat de salut. Doncs bé, no estic per a ballar sardanes però sembla que sobreviuré. No havia publicat abans crec que, entre altres raons, perquè pretenia sorprendre-vos amb una entrada més triomfalista, dient-vos que ja estava molt bé, però no ha pogut ser. D’entre els principals símptomes tinc una acusada disartria i em desplace amb cadira de rodes . Tots els dies camine un poc. Més d’un lector m’haurà vist.
He contractat Lídia perquè estiga més hores amb mi. I continue amb Alda,
Ara tinc dos fisios Alda i Rosana, la de l’associació del Parkinson.
A propòsit d’associacions, vos he de dir que la meua filla Irene s’ha posat en contacte amb els membres de l’associació que en realitat em toca la de “Artrofia multisistema” i mireu si és minoritària que –si no vaig entendre malament- som uns 50 . I que estan fent moltes coses. Em faré sòcia. La Seu està en Talavera de la Reina. També que s’està avançant molt en la investigació de les malalties neurodegeneratives. I vos anime a si n’hi ha algun lector científic investigue.
D’entre les coses culturals que m’ha posat el meu marit estos dies i més m’ha agradat, ha sigut la pel.lícula BEGIN AGAIN (2014). Ara vos posaré la cançó que la caracteritza :
Són les 7 del matí. És de nit fosca. Es veu tot ple de llumetes. Em deixe portar un moment per la imaginació de tantes pel·lícules que he vist actualment de lladres i contrabandistes. Però no, són els vaixells de pesca, les barquetes que encara estan afaenant. Veig dos potents fars que il·luminen la platja. És la màquina de l’Ajuntament; a les 6 h. es posen els treballadors a netejar la platja de l’Auir. Una cosa és innegable: l’ajuntament gasta molts recursos en la platja. Si ho feren també en els parcs de Gandia, sobretot en el parc de Sant Pere que és on visc jo, que està ple de merdes i pixades de gos, una altra cosa seria.
Silenci total, no es sent la mar. Sembla que a setembre està més calmada. A estes hores encara no hi ha ningú passejant per la voreta. Ens haurem d’esperar a les 8 per vore algú.
A poc a poc clareja el dia. I podem dir que a les 7.30 ja és de dia. El sol està tapat; no sé si per les boirines matinals o perquè eixirà núvol. L’horitzó apenes es distingeix; el mar sembla una projecció del cel del mateix color, blau clar difuminat.
Possiblement la setmana que ve me’n vaja a Gandia i ja no vos descriga cap paisatge. Sembla que ja s’ha acabat, arrere queda l’enrenou dels xiquets i de l’estiu. Un estiu prou roí per a mi i estrany per a tots. Tots a la feina! Excepte jo. Me’n recorde del primer dia de classe, del pànic escènic dels primers dies, dels meus companys. Estic un tant nostàlgica…
Hui m’he despertat amb ganes d’explicar-vos el dia que ha eixit. Fa un dia clar i net de ponent. El mar està d’un color blau intens, no hi ha ones. Són les 8,15h. Ja n’hi ha més gent caminant per la vora del mar. Cullera la veig perfectament amb el seu castell guardant la ciutat. Hui també s’espera un dia fort de calor. Ara és un poc més tard. Em meravelle de nou en vore el paisatge amb el contrast de colors blau, beix i verds.
Crec que no em farà tant de mal l’esquena, que no serà com l’altra vegada. Estic esperant ansiosament la meua fisioterapeuta Alda, la d’este estiu, perquè em diga el que he de fer.
I ara, perquè s’ententrigueu en esta entrada, vos posaré un vídeo. Se’n recordeu del cantant de la 1ª pel.lícula Cegado por la luz que vos vaig aconsellar? Sí, es tractava del boss Bruce Springsteen. El vídeo que més m’agrada és este, el de Barcelona.
PD: Repetisc als lectors que, a causa que estic immersa en un altre treball i a la meua lentitud, no publicaré totes les setmanes.
El que sí voldria dir als joves lectors i als meus alumnes és que en esta vida hem de caminar, com diu la cancó de Txarango “Camina”. No importa les pedres que trobem, si estes són grans o menudes. Hem de seguir. No n’hi ha altra. Com diu el meu germà Paco “El que n’hi ha juga”. Ara bé, convindreu que la vida s’ha ensanyat amb mi prou. Per això no perd l’esperança que algun dia isca una cura a la meua malaltia.
Hui, 14 d‘agost, m’he despertat contenta perquè ahir per fi el traumatòleg em va donar l’alta i volia compartir-ho amb vosaltres. Adéu als dolors d’esquena i als lumbars. Vaig anar a la perruqueria i tot. Em vaig tornar a sentir com sempre.
El mar està calmat com presagiant la xafogor que ens regalarà el dia. A penes es sent la remor de les ones. Té eixe color gris platejat tan característic d’estes hores. Són les 7.30 h. i els lectors que s’alcen tard es sorprendien de veure tant de moviment. Es veu prou gent passejant ja, altres amb camisa fluorescent estan corrent; uns per la vora del mar i altres per la passarel·la de fusta que hi ha en les dunes de la marjal; encara es veu algú que ha passat tota la nit pescant i veig algú endinsat en el mar; segurament estarà agafant petxines. N’hi ha molt de moviment, les màquines dels treballadors de l’Ajuntament s’ajunten amb les motos dels policies que vigilen la platja. També sent traginar Toni, el millor porter de tota la platja de Gandia, almenys per a mi.
Mire cap enfora i observe tota classe de pardals de la Marjal. Em crida l’atenció dos gavines que volen juntes, semblen dos enamorades que es dirigeixen mar endins cap al Golf de València.
Ja són les 8h., em prenc la primera pastilla de dopamina i faig uns quants exercicis de cames; res m’augurava el que anava a passar. I és que com diu un refrany valencià “Qui és desgraciat amb els collons entropessa. “
En dutxar-me, m’he confiat, m’he esvarat en la banyera i he caigut un bac tot pegant-me en l’esquena amb la cadira de dins.
Tornar a començar! Però sembla que esta vegada no ha sigut tan forta la caiguda. La meua filla Laura em demana que no decaiga i per ella ho faré.
Cartes al meu neuròleg 