A què no sabeu on vaig estar estos dies de festa? A la que s’ha convertit en la segona casa per a mi. Sí, a l’Hospital Sant Francesc de Borja de Gandia.

Ara vos  contaré com van transcórrer pam dalt, pam baix els fets. A les 5 més o menys em vaig voler fer la valenta , em vaig alçar jo soles del llit i em vaig animar creient que podia arribar a la cuina sense ajuda de ningú i, quan estava prop de la porta de l’habitació vaig caure un bac impressionant, que no sé com estic ací contant-vos-ho. I entre renegons el meu marit em va arreplegar, sense deixar de repetir que havia triat el pitjor dia, la nit de Nadal, i que ,a més,  queia este any en dijous i venien molts dies de festa i, per tant, menys personal, i que l’hospital estava infectat dels Coronavirus. Vam cridar la meua filla major i va venir com una Magdalena. En vore-la tan desconsolada, vinga el plor, també m’hi vaig adherir i les dos vam fer una. I li vaig prometre que em recuperaria fóra com fóra. I així ha sigut.

Finalment vingué la meua amiga i la va tranquil·litzar.

Nosaltres dos, el meu marit i jo, vam acudir soles a l’hospital en plena pandèmia perquè no deixaven entrar als familiars. D’ací no vos contaré res; sols vos diré que no li  ho desitge ni al meu pitjor enemic i que  aniré molt en compte de no caure més. Es palpava  tristor, molta tristor en l’ambient  de l’hospital.

Sols puc destacar una cosa bona, que vaig reconéixer una exalumna de l’IES Jaume II el Just, de Tavernes de la Valldigna: Pepa Herrero. Em va dir que treballava allí i em va donar notícies de la seua germana Carmina, que era professora de Valencià.

I ací em teniu de nou, a començar, de nou a començar…..

vos posaré una cançó un poc trista però que m’ agrada. Es diu Closing time, el cantant de la qual fou el primer marit de Julia Roberts.