L’altre dia Martorell em va posar este vídeo i de sobte em van assaltar molts, molts records sobretot de Monòver i del seu institut, de la joventut d’aquella època, de com ingènuament no sabia el que em tenia reservada  la vida, del conserge de l’institut que em tractava com una filla i del meu desaïgrament en no tornar al poble; dels meus companys; de Pilar, la de llatí; d’Aurea i Borrull; del poble ( sud d’Alacant i fronterer ) i del centre; dels meus companys de l’Ausiàs March de Gandia que tan bé em van acceptar i dels savis consells de Ferrairó, que ell possiblement no se’n recordarà però jo  sí, “és bo que te’n vages, així coneixeràs una altra cosa”, “si vas a un centre menut, si pots agafa un càrrec i te’n vindràs prompte” i li vaig fer cas i només arribar m’hi vaig oferir; era el primer any que esdevenia institut i necessitaven gent que es responsabilitzara i a mi em van donar el càrrec de vicedirectora; i de com feliç vaig ser allí, professorat jove amb ganes de passar-ho bé; aleshores no hi havia tantes barreres dels professors amb els alumnes i ens n’anaven amb els més majors, amb els de COU, a ballar i aleshores sentíem esta cançó. Hi vaig estar tres anys. I, com tenia la mània de vindre – me’n,  em van destinar a Tavernes de la Valldigna i d’ahí a l’institut de Bellreguard. I quan ja rondava la cinquantena un dia de Nadal, l’últim dia de classe vaig reviure el mateix amb esta cançó.

I voldria demanar disculpes als meus lectors per haver-me deixat endur  pels records.