L’altre dia Martorell em va posar este vídeo i de sobte em van assaltar molts, molts records sobretot de Monòver i del seu institut, de la joventut d’aquella època, de com ingènuament no sabia el que em tenia reservada la vida, del conserge de l’institut que em tractava com una filla i del meu desaïgrament en no tornar al poble; dels meus companys; de Pilar, la de llatí; d’Aurea i Borrull; del poble ( sud d’Alacant i fronterer ) i del centre; dels meus companys de l’Ausiàs March de Gandia que tan bé em van acceptar i dels savis consells de Ferrairó, que ell possiblement no se’n recordarà però jo sí, “és bo que te’n vages, així coneixeràs una altra cosa”, “si vas a un centre menut, si pots agafa un càrrec i te’n vindràs prompte” i li vaig fer cas i només arribar m’hi vaig oferir; era el primer any que esdevenia institut i necessitaven gent que es responsabilitzara i a mi em van donar el càrrec de vicedirectora; i de com feliç vaig ser allí, professorat jove amb ganes de passar-ho bé; aleshores no hi havia tantes barreres dels professors amb els alumnes i ens n’anaven amb els més majors, amb els de COU, a ballar i aleshores sentíem esta cançó. Hi vaig estar tres anys. I, com tenia la mània de vindre – me’n, em van destinar a Tavernes de la Valldigna i d’ahí a l’institut de Bellreguard. I quan ja rondava la cinquantena un dia de Nadal, l’últim dia de classe vaig reviure el mateix amb esta cançó.
I voldria demanar disculpes als meus lectors per haver-me deixat endur pels records.
Hui vos recomanaré un llibre senzill i tendre, de fàcil lectura entretingut i adequat per a tot tipus de lector, especialment per aquells que vulguen aprendre a escriure en valencià. És de l’escriptora valenciana Carme Miquel. Es diu Aigua en cistella. De l’editorial Bromera, l’Eclèctica. Amb tan sols 208 pàgines va ser guardonada amb el PREMI DE NOVEL·LA CIUTAT D’ALZIRA. A mi em va recordar a la meua àvia, la qual va tindre unes vivències paregudes a les de la protagonista i és de la mateixa època.
Sinopsi
Uns desconeguts irrompen en el retir d’Isabel amb la intenció de descobrir l’experiència vital d’aquesta dona a qui localitzen, encuriosits, seguint el rastre d’uns antics papers que deixà escrits un oncle seu, enamorat d’ella en silenci des que era jove. Aquests textos són el contrapunt a la narració d’Isabel, i ens ajuden a descobrir la senzillesa i la sensibilitat d’un personatge que, a més de treballar de criada, ha de saber encaixar les proposicions de l’amo. Tot i fer el possible per mantenir la integritat, la fugida a Barcelona i l’exili a Montpeller acceleren els esdeveniments cap a un final on l’amor i el desamor en seran protagonistes.
La protagonista ens transmet, amb un llenguatge ple de matisos i de tendresa, la mirada càlida d’una València cridanera i alhora plena de grans silencis en temps de postguerra. Tot plegat, un conjunt de sensacions suaus i profundes com el perfum de la flor del gessamí.
Nota: La sinopsi l’he extreta d’ Internet.
Dades de l’escriptora
Va nàixer el 1945 a la Núcia (Marina Baixa), va morir el 2019 a València. Pedagoga i mestra de professió, va compaginar molt bé la docència amb l’escriptura. Fou membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua des de 2006 fins a la seua mort. En l’àmbit literari publicà més d’una trentena llibres de narrativa infantil i juvenil, entre els quals està este que vos he recomanat. Els últims anys de la seua vida quan ja estava jubilada els dedicà a la seua passió, a la literatura i a la seua difusió. Per això fèu moltes xerrades als instituts. També va rebre molts premis.
Qui de semblant edat a la meua no ha sentit parlar de Bécquer i/o Neruda? Entre els poetes romàntics destacaven estos i les poesies que vos he posat són la més característiques d’ells. I quina decepció vam tindre alguns alumnes quan el professor de Literatura espanyola va dir que el millor representant del corrent romàntic espanyol era Espronceda i que a Bécquer se’l considerava un cursi. Tant que ens agradava! De fet, els joves d’abans, alguns, solíem tindre les llibretes de l’institut ratllades amb poesies com esta de Bécquer o de Neruda; aixina donàvem solta a la nostra vena romàntica. Ara, en canvi en les xarxes socials prefereixen posar a les cançon escenes d’amor de pel·lícules conegudes, com veureu en els tres vídeos que vos he seleccionat. Vos recomanaria, també, que si no heu vist els dos primers films, els veiéreu.
Volverán las oscuras golondrinas
Volverán las oscuras golondrinas
en tu balcón sus nidos a colgar,
y, otra vez, con el ala a sus cristales
jugando llamarán;
pero aquéllas que el vuelo refrenaban 5
tu hermosura y mi dicha al contemplar,
aquéllas que aprendieron nuestros nombres...
ésas... ¡no volverán!
Volverán las tupidas madreselvas
de tu jardín las tapias a escalar, 10
y otra vez a la tarde, aun más hermosas,
sus flores se abrirán;
pero aquéllas, cuajadas de rocío,
cuyas gotas mirábamos temblar
y caer, como lágrimas del día... 15
ésas... ¡no volverán!
Volverán del amor en tus oídos
las palabras ardientes a sonar;
tu corazón, de su profundo sueño
tal vez despertará; 20
pero mudo y absorto y de rodillas,
como se adora a Dios ante su altar,
como yo te he querido..., desengáñate:
¡así no te querrán!
GUSTAVO ADOLFO BÉCQUER
(1836-1870)
Puedo escribir los versos más tristes esta noche.Escribir, por ejemplo: «La noche está estrellada,y tiritan, azules, los astros, a lo lejos».El viento de la noche gira en el cielo y canta.Puedo escribir los versos más tristes esta noche.Yo la quise, y a veces ella también me quiso.En las noches como ésta la tuve entre mis brazos.La besé tantas veces bajo el cielo infinito.Ella me quiso, a veces yo también la quería.Cómo no haber amado sus grandes ojos fijos.
PABLO NERUDA XILE (1904-1973)
Aquest poema de Pablo Neruda deixa clara la immensa tristesa de no poder estar amb la seua estimada. Per voler i no poder, per desitjar i no tindre, per somiar i despertar. Un somni que ocupa el seu temps i el seu pensament.
Segons una tradició irlandesa un dia cada quatre anys – el 29 de febrer- una dona pot proposar-li matrimoni al seu nòvio i no ser rebutjada. I això es disposa a fer la nostra protagonista (Amy Adams): demanar-li al seu nòvio que es case amb ella. Però durant el viatge una cosa imprevista li passarà. Coneixerà un xic irlandès que la portarà a veure el seu estimat.
Encara que alguns crítics de cine la consideren una comèdia estúpida i banal, a mi sí em va agradar.
Tim Lake (Domhnall Gleeson) és un jove de 21 anys que descobreix que pot viatjar en el temps. Son pare (Bill Nighy) li conta que tots els homes de la família han tingut des de sempre eixe do, el de tornar en el temps a un moment determinat, així que Tim torna una i altra vegada al passat per intentar conquistar a Mary (Rachel McAdams), la xica dels seus somnis.
• Notting hill
D’esta no vos he posat una ressenya perquè és molt coneguda la pel·lícula.
Hui vos parlaré de dos persones importants actualment per a mi.
Començaré per Lídia, és més bé baixeta però de complexió forta. Morena tota ella, de pell, cabells i ulls que li resulta difícil negar la seua procedència. Molt dolceta i carinyosa. Jo ja la coneixia perquè va cuidar ma tia i em va agradar tant que al principi de la meua malaltia li vaig dir que s’encarregaria de mi quan esta avançara.
És de caràcter tranquil, no té estudis però posseeix una gran sabiduria popular que fa que em done bons consells. Amb les seus converses no m’avorrisc mai, igual em fa exercicis de fisioteràpia com de logopèdia. Fa un poc el paper de mare. Em sent molt afortunada d’estar amb ella. Té 48 anys i quatre fills que supose que estaran molt contents de tindre una mare així.
L’altra persona és Alda, la fisio. Tot al contrari que Lídia és més bé alta i molt prima. Nervioseta. Té els cabells un poc grisos amb melena curta, desenfadada. D’ella destacaria la simpatia. Tots els que la coneixen m’ho diuen. Parla molt de la seua filla i es nota que està molt orgullosa d’ella. També és molt servicial amb mi, m’escolta amb molta empatia i ha esdevingut una amiga.
Li dedique la versió de Natalie Merchant de la cançó dels Beatles ‘’Nowhere man”
I per als meu lectors, sobretot els que teniu una edat pareguda a la meua vos posaré una cançó que recordareu. Jo la vaig sentir l’altre dia i em va transportar al col·legi, a l’institut de Tavernes, als nostres balls i al viatge de tornada a Gandia. Per què, qui no l‘ ha sentit o ballat en la discoteca de moda de l’època o en el Festival de final de curs!
Cartes al meu neuròleg 