Són les 7 del matí. És de nit fosca. Es veu tot ple de llumetes.  Em deixe portar un moment per la imaginació de tantes pel·lícules que he vist actualment de lladres i contrabandistes. Però no, són els vaixells de pesca, les barquetes que encara estan afaenant. Veig dos potents fars que il·luminen la platja. És la màquina de l’Ajuntament; a les 6 h. es posen els treballadors a netejar la platja de l’Auir. Una cosa és innegable: l’ajuntament gasta molts recursos en la platja. Si ho feren també en els parcs de Gandia, sobretot en el parc de Sant Pere que és on visc jo, que està ple de merdes i pixades de gos, una altra cosa seria.

Silenci total, no es sent la mar. Sembla que a setembre està més calmada. A estes hores encara no hi ha ningú passejant per la voreta. Ens haurem d’esperar a les 8 per vore algú.

A poc a poc clareja el dia. I podem dir que a les 7.30 ja és de dia. El sol està tapat; no sé si per les boirines matinals o perquè eixirà núvol. L’horitzó apenes es distingeix;  el mar sembla una projecció del cel del mateix color, blau clar difuminat.

Possiblement la setmana que ve me’n  vaja a Gandia i ja no vos descriga cap paisatge. Sembla que ja s’ha acabat, arrere queda l’enrenou dels xiquets i de l’estiu. Un estiu prou roí per a mi i estrany  per a tots. Tots a la feina! Excepte jo. Me’n recorde del primer dia de classe, del pànic escènic dels primers dies, dels meus companys. Estic un tant nostàlgica…