Hui m’he despertat amb ganes d’explicar-vos el dia que ha eixit.  Fa un dia clar i net de ponent. El mar està d’un color blau intens, no hi ha ones.  Són les 8,15h. Ja n’hi ha més gent caminant per la vora del mar. Cullera la veig perfectament amb el seu castell guardant la ciutat. Hui també s’espera un dia fort de calor. Ara és un poc més tard. Em meravelle de nou en vore el paisatge amb el contrast de colors  blau, beix i verds.

Crec que no em farà tant de mal l’esquena, que no serà com l’altra vegada. Estic esperant ansiosament la meua fisioterapeuta Alda, la d’este estiu, perquè em diga el que he de fer.

I ara, perquè s’ententrigueu en esta entrada, vos posaré un vídeo. Se’n recordeu del cantant de la 1ª pel.lícula Cegado por la luz que vos vaig aconsellar? Sí, es tractava del boss Bruce Springsteen. El vídeo que més m’agrada és este, el de Barcelona.

PD: Repetisc als lectors que, a causa que estic immersa en un altre treball i a la meua lentitud, no publicaré totes les setmanes.

El que sí voldria  dir als joves lectors i  als meus alumnes és que en esta vida hem de caminar, com diu la cancó de Txarango  “Camina”. No importa les pedres que trobem, si estes són grans o menudes. Hem de seguir. No n’hi ha altra. Com diu el meu germà Paco “El que n’hi ha juga”. Ara bé, convindreu que la vida s’ha ensanyat amb mi prou. Per això no perd l’esperança que algun dia isca una cura a la meua malaltia.