Hui m’he despertat amb ganes d’explicar-vos el dia que ha eixit.  Fa un dia clar i net de ponent. El mar està d’un color blau intens, no hi ha ones.  Són les 8,15h. Ja n’hi ha més gent caminant per la vora del mar. Cullera la veig perfectament amb el seu castell guardant la ciutat. Hui també s’espera un dia fort de calor. Ara és un poc més tard. Em meravelle de nou en vore el paisatge amb el contrast de colors  blau, beix i verds.

Crec que no em farà tant de mal l’esquena, que no serà com l’altra vegada. Estic esperant ansiosament la meua fisioterapeuta Alda, la d’este estiu, perquè em diga el que he de fer.

I ara, perquè s’ententrigueu en esta entrada, vos posaré un vídeo. Se’n recordeu del cantant de la 1ª pel.lícula Cegado por la luz que vos vaig aconsellar? Sí, es tractava del boss Bruce Springsteen. El vídeo que més m’agrada és este, el de Barcelona.

PD: Repetisc als lectors que, a causa que estic immersa en un altre treball i a la meua lentitud, no publicaré totes les setmanes.

El que sí voldria  dir als joves lectors i  als meus alumnes és que en esta vida hem de caminar, com diu la cancó de Txarango  “Camina”. No importa les pedres que trobem, si estes són grans o menudes. Hem de seguir. No n’hi ha altra. Com diu el meu germà Paco “El que n’hi ha juga”. Ara bé, convindreu que la vida s’ha ensanyat amb mi prou. Per això no perd l’esperança que algun dia isca una cura a la meua malaltia.

Hui, 14 d‘agost, m’he despertat contenta perquè ahir per fi el traumatòleg em va donar l’alta i volia compartir-ho amb vosaltres. Adéu als dolors d’esquena i als lumbars. Vaig anar a la perruqueria i tot. Em vaig tornar a sentir com sempre.

El mar està calmat com presagiant la xafogor que ens regalarà el dia. A penes es sent la remor de les ones. Té eixe color gris platejat tan característic d’estes hores. Són les 7.30 h. i els lectors que s’alcen tard es sorprendien de veure tant de moviment. Es veu prou gent passejant ja, altres amb  camisa fluorescent estan corrent; uns per la vora del mar i altres per la passarel·la de fusta que hi ha en les dunes de la marjal; encara es veu algú que ha passat tota la nit pescant i veig algú endinsat en el mar; segurament estarà agafant petxines.  N’hi ha molt de moviment, les màquines dels treballadors de l’Ajuntament s’ajunten amb les motos dels policies que vigilen la platja. També  sent traginar Toni, el millor porter de tota la platja de Gandia, almenys per a mi.

Mire cap enfora i observe tota classe  de pardals de la Marjal. Em crida l’atenció dos gavines que volen juntes, semblen dos enamorades que es dirigeixen mar endins cap al Golf de València.

Ja són les 8h., em prenc la primera pastilla de dopamina i faig uns quants exercicis de cames; res m’augurava el que anava a passar. I és que com diu un refrany valencià “Qui és desgraciat amb els collons entropessa. “

En dutxar-me, m’he confiat, m’he esvarat en la banyera i he caigut un bac tot pegant-me en l’esquena amb la cadira de dins.

Tornar a començar! Però sembla que esta vegada no ha sigut tan forta la caiguda. La meua filla Laura em demana que no decaiga i per ella ho faré.