Com bé tots sabeu, encendre la televisió i connectar YouTube s’ha convertit en una espècie de ritual de tots els dies. El vídeo que més m’ha cridat l’atenció aquests últims dies ha sigut el d’una boda, on la protagonista era la cançó. 

Ara que véiem tants coros vos he seleccionat un que ha significat un descobriment per a mi, i que m‘agradaria compartir amb vosaltres. M’emociona. Disfruteu-lo tant com jo. Està format per 1.500 persones, és de Canadà i el cantant és Rufus Wainwright.

EXPLICACIÓ

La cançó la va composar Leonard Cohen en 1984, no obstant, no va tindre  quasi repercusió. Es va fer famosa gràcies a la pel·lícula Shrek. A partir d’aleshores, van ser molts els autors que decidiren versionar-la, convertint-se actualmente en testimoni de molts  concerts, programes de T.V, bodes… 

És una cançó religiosa, inspirada en la Bíblia, en el passatge del rei David i Betsabé , en la relació amorosa que van mantenir. Un dia que ella estava banyant-se en el terrat de sa casa, va passar el rei David i es va enamorar bojament i se la va emportar al seu palau. Al marit el va dur a la guerra, on morí. Fruit d’esta relació, Betsabé va tenir un fill que va morir a la setmana com un càstig diví pels seus pecats. No obstant això en va tindre més, sent el primogènit Salomó.

Esta setmana no vos he pogut preparar res ja que els dolors d’esquena han tornat a pesar que porte el corsé més fort de tota l’ortopèdia. Per l’esquena tinc una espècie de planxa que crec que m’està fent més mal que bé. Sent una opressió com si m’estigueren afonant les costelles.

Corria el 2015 que jo estava preparant els deures d’estiu quan el meu marit, que estava navegant per Internet, va vore este text i, com li va agradar, me’l va mostrar. Hui me n’he recordat d’ell i el trobe prou convenient per a les dates en què estem. Són els deures que haurien de fer totes les persones que pogueren. Llegiu-los atentament i intenteu-los fer.

Perdoneu si no he tingut temps de traduir-lo.

DEURES D’ESTIU D’UN ITALIÀ.

1. Por la mañana, de vez en cuando, camina solo por la orilla del mar. Mira cómo el sol se refleja en el agua, pensando en las cosas que más te gustan en la vida y siéntete feliz.

2. Intenta usar todas las palabras nuevas que has aprendido este año: podrás decir más cosas, podrás pensar más cosas y, cuanto más pienses, más libre te sentirás.

3. Lee lo máximo posible. No porque tengas que hacerlo. Lee porque el verano te inspira aventuras y sueños. Leyendo, te sentirás como los pájaros volando. Lee porque es la mejor forma de rebelión.

4. Evita todas las cosas, situaciones y personas que te hagan sentir negativo y vacío. Busca situaciones estimulantes y amigos que te aprecian y te entienden por ser quien eres.

5. Si te sientes triste o asustado, no te preocupes. El verano, como todas las grandes cosas, trastorna el alma. Intenta escribir un diario donde puedas escribir sobre tus sentimientos (y en septiembre, si quieres, lo leeremos juntos).

6. Baila; sin sentirte avergonzado. En la calle cerca de tu casa o en tu habitación. El verano es un baile. Sería una vergüenza no formar parte de él.

7. Al menos una vez, tienes que ver amanecer. Estar ahí en silencio y respirar. Cierra los ojos, agradecido.

8. Practica mucho deporte.

9. Si encuentras una persona que te gusta mucho, díselo con toda la sinceridad y la gracia de la que seas capaz. No pasa nada tanto si lo entiende como si no. Si no es recíproco, entonces no estaba previsto que él/ella formase parte de tu destino. De lo contrario, el verano 2015 es la gran oportunidad para caminar juntos (y si no funciona, vuelve al punto 8).

10. Recuerda lo que has aprendido en la escuela y consulta tus apuntes.

11. Sé feliz como el sol, indomable como el mar.

12. No digas palabrotas. Sé siempre educadísimo y gentil.

Hola lectors i amics! Supose que més d’un es preguntareu com estic. Vos havia promés no parlar de malalties però perdoneu-me si esta vegada faig una excepció. El Coronavirus m’ha afectat prou, més del que em pensava. No directament, però sí com “un dany col·lateral”. En tancar-ho tot vaig deixar de fer totes les activitats  beneficioses per a la meua malaltia. Van tancar l’Associació, el centre de Logopèdia, els gimnàs, etc. I per acabar-ho d’apanyar, a meitat d’abril o a finals (no me’n recorde bé) vaig tindre forts dolors lumbars i d’esquena que encara duren. No m’esplaiaré contant-vos-ho, sols vos diré que haguera omplit una bassa amb l’aigua dels meus plors i que  he patit molt, més del que una persona pot suportar. I que finalment em desplace amb una cadira de rodes. Els dolors d’esquena foren tan intensos que dos dies vaig anar a urgències i em van receptar un corsé que porte posat. Em pesa molt, semble una tortuga que porta la seua casa al darrere. El meu cos ara sí que ha canviat amb el mal d’esquena i el corsé, però no la cara que seguix igual. Resumint que el Coronavirus ha sigut fatal per a mi, però ara em trobe de nou amb forces de continuar.

He vist el vídeo que estic mirant estos dies i m’ha tornat la il·lusió de compartir-lo amb vosaltres. Fixeu-vos i digueu-me si vos agrada ja que alguns l’han titllat “de cursi”. I altres “que està massa vist”.

Però a mi, m’agrada prou tot. Qui tinguera una casa en la Toscana! I la veu dels dos que canten són tan diferents però alhora tan boniques! Espere que disfruteu tant com jo i sinó també vos posaré una cançó que també m’agrada i em recorda la meua filla Irene. L’escoltava tots els matins en el trajecte de casa a l’IES Maria Enríquez quan les portava  de camí a l ‘ IES de Bellreguard.  Una abraçada de la mamà.

Qui fóra jove! Els lectors de la meua edat segur que ho heu pensat en sentir-la. Als joves vos dic que esta vida són, com col·loquialment es diu, “quatre dies” i intenteu aprofitar-los; no deixeu per a demà el que pugueu fer hui, que la vida passa de pressa. Aprofitar vol dir disfrutar de tots els moments, tant si estos són bons com roïns.

Ara que pareix que estiga repassant la meua vida pense en la millor època i inevitablement  els meus pensaments es dirigixen cap a València. Eren temps de bonhomia, de veritable amistat, de diversió, de compartir-ho tot però sobretot de llibertat, de gran llibertat. Estos records són més ben personals i crec que avorriran el lector, a no ser que este siga Marilín, Xaro i Berta, amb les quals vaig compartir pis els primers anys-; Tere i la seua amiga Bea; Cristina, la germana de Tere, Susana i  Rosana; Tere, la marquesa, la més joveneta, i  totes aquelles o aquells que van viure a València aquells anys tan meravellosos amb mi. Allí vam conéixer a mig Potries i tot Vinarós i  de seguida va sorgir el feeling entre nosaltres, ens vam fer grans amics, amistat que, almenys entre les dones, ha perdurat fins hui.

Diuen que al moment de morir et passa per la ment durant uns segons la teua vida i els millors moments;  doncs bé,  jo tindré les imatges que tantes vegades hem parlat José i jo, la d’una xica ballant damunt d’una taula i moltes de quan estava a València i segur que un somriure il·luminarà la meua cara. Sense oblidar que la millor escena serà la de l’amor dels meus.