A Xaro, Marilin i Berta perquè els seus records són els meus…

Si mire cap enrere, cap a la meua adolescència el meu nom està estretament lligat al de Xaro, Marilín, Berta i Pura. Però Pura (la que ha rebut el premi de les ciències de JAUME I de la Generalitat Valenciana)  atés que vivia a Miramar i era més formal que nosaltres sols la véiem en l’institut, en classe. Érem joves, teníem una característica  en comú: ganes de passar-ho bé, com és normal en xiques de 15 ,16, 17 anys. Crec que érem prou divertides i ens interessava molt els jocs d’atzar, per això recorde que els dissabtes i els diumenges  abans de quedar amb els repectius nòvios  eixíem amb els nostres amics, ja fóra Xeresa o un altre poble de la comarca a aprendre  a jugar a cartes, com per exemple  el “truc”. Soles havíem d’ agafar la nostra moto heretada dels germans majors ( la meua era la més vella de tot Gandia, un Vespino color taronja amb dèposit negre) i a la marxa. D’eixa època recorde sobretot els nostres amics “Hernán i companyia” (com solíem dir a Jaume, Fermin, Rosendo….) i els de Xeresa (Moscardó, Juanjo, Felip, Bañuls…) perquè van tenir molta paciència amb nosaltres, sobretot a l’hora d’ensenyar-nos a jugar a cartes.

Si mire una altra vegada cap enrere veig unes xiques amb ganes de menjar-se el món, molt treballadores  i amb moltes il·lusions. També va ser una bona època, temps de comparticions, de revelacions de secrets inconfessables, de proclamacions de l’amistat per damunt de totes les coses, i sobretot, reitere amb ganes de  passar-ho bé..

Tota la meua adolescència ha transcorregut amb elles i ells. Perquè  l‘amistat amb Hernán i Jaume va perdurar fins que la vida ens va portar per camins diferents.

Si bé els nostres pares eren més estrictes que nosaltres – jo tenia prohibit arribar més tard de les 10 i són moltes les pel·lícules que no he vist acabar- tinc la impressió que ens ho passàvem millor que ara.

Un salut i una abraçada ben forta a tots/totes per haver compatit uns anys tan bonics amb mi.

 A continuació vos posarè una cançó de Serrat que sempre que l’escolte  em recorda eixa època. Es diu poco antes de que den las 10 en casa.