Tradicionalment la literatura s’ha dividit en quatre gèneres: novel·la, teatre, poesia i assaig literari. Bé, hui vorem el gènere més minoritari: la poesia. Vos he portat dues mostres actuals de dos amics meus, una en castellà del meu company de Bellreguard J. Iniesta, Llegar a casa; i l’altra de la meua amiga de Facultat Rosa Sabater, Un bes fet a mida. A l’institut de Bellreguard també tinc un altre company escriptor, que li diuen Josep Lluís Roig, que ja tindrem ocasió de comentar un altre dia l’obra d’ell.
Vos preguntareu amb raó “com sent professora de llengua i literatura parle tan poc de la narrativa?” Bé, el motiu és perquè últimament no estic llegint novel·la. El que sí vos puc dir és que m’agradava prou Paul Auster El palacio de la luna, Leviatán,… Brookin Follies, la que més. Jaume Cabré, el meu preferit. I l’últim que he llegit amb lletra impresa, el francés Pierre Lamaitre Ens veurem allà dalt.
Bo, enllacem, novament amb els dos amics poetes. D’Iniesta comentaré que m’agrada prou anar a les seues presentacions ja que sol llegir poemes seus, del llibre i els explica; que la seua poesia és fresca i atractiva, feta des de l’emoció d’un home que es troba en la plenitud de la seua maduresa . Una maduresa que viu content, tranquil i satisfet amb la vida que porta al costat de la seua estimada Teresa, a qui adora. Voldria dir-li a Teresa que supose que sabrà que totes les fémines que ens apleguem allí estem mortetes d’enveja de vore la relació tan bonica que tenen i de com, en passar els anys, encara esta continua.
Ha publicat set llibres: Del tiempo y sus castigos (Sagunto, 1985), Cinco poemas (Sagunto 1989), Arder en el cántico (Renacimiento, 2008, premio ciudad de València Vicente Gaos), Bajo el sol de mis días (2010) (Premio de poesía de la ciudad de Badajoz ), Y tu vida de golpe ((Renacimiento 2016) i El eje de la luz (Renacimiento, 2017).
Perquè vegeu una mostra he seleccionat uns poemes d’aquest poemari:
ALCANCE Y UNIÓN Hay días en la vida que nos salvan. Apenas basta el sol en nuestro rostro, un árbol deshojándose en un patio, la brisa acariciando nuestra piel. Y allí, el fluir del tiempo se derrama inundando desiertos de pobreza, y todo es la conciencia de estar vivo con daño y alegría a cada instante, la lluvia que fecunda el arenal. Ahora que en mí habitas sí que existo. Ahora que me besas en la noche de nuevo sé quién soy, donde mi vida celebra el alto incendio de su arder. Nosotros habitamos los espacios donde todo es alcance y unión, y en la luz cotidiana del amarte el caos tiene sentido y la sal de las horas.
LA ENTREGA La tarde es importante, estoy contigo hablando en el jardín de las edades, nuestro banco de piedra bajo el cielo. El sol dora el granado. Qué quietud donde todo acaece. Se cumple la promesa contigo al ver la orgía de su frutos de un ocre que madura suspendido y apunta con su peso al colorado, la conquista flexible de las ramas, la belleza que hospeda tanto amarte. Te miro, nos miramos. Sonreímos al sabernos aquí y a lo que venga, y apenas, un instante, tres gorriones cantan en el tapial y alzan su vuelo por un azul que hilvana claridades. Aquí estamos los dos, donde estuvimos. Ya ves con cuanto amor voy a la muerte. Hoy todo está ocurriendo en el minuto donde tocas mi frente con tu mano debajo de esta rama, debajo de esta rama donde pasa la vida.
També ens va explicar que viu en una planta baixa i que en sa casa té un pati amb un magraner enmig que en mirar-lo a l’alba o de nit l’ha inspirat en diverses poesies, com ara:
PREGUNTAS A UN GRANADO ¿Y que será de ti, granado mío, Cuando no esté en el patio ni mi sombra y no exista mi voz, sin mi mirada y apenas sea el humo en los tejados donde caen las lluvias de febrero? ¿Quien que no sea yo, en otra tarde De exacta tarde de transparencias y de vencejos Se sentará a tu sombra y sonreirá Sin entender por qué de tanta dicha, como si el mundo allí al desplegarse supiese de su amor, y le pertenecieran los oros inmediatos de la luz encima de tus ramas y los frutos, la belleza violenta de la vida?
Un altre llibre de què volia parlar-vos és de Un bes fet a mida de Rosa Sabater, la meua companya i amiga dels últims anys de Facultat. Està escrit des de les vísceres, des de l’experiència emocional de recordar els seus, la seua família, aquella que va marxar massa prompte del seu costat. D’ací, m’agraden tots els poemes perquè els entenc; són durs però senzills (moltes vegades no llegim poesia per la dificultat que implica en moltes ocasions ). Evoca la seua família amb una mirada tendra, entranyable però a la vegada amarga.
Fa dies que no hi ets. Res no ompli la buidor d’un monòleg que creix sense obeir a cap raó. Ni tan sols el batec d’aquesta soledat on, ja sense forces, espere, com aquell caçador que abat la rabosa d’un tret. Hi he deixat la llet en repòs i he eixit al carrer per contemplar el Molló, la serra, les coves, la figuera… I ací soc. Em reca de no haver-te abraçat i estimat més. Per axó et busque a la soca del pi… Vine-te’n! Torna! Estén-te a cada costat meu, que vull oir les teues paraules fetes a mida, les carícies de les teues mans de morter - ho deies així i jo, llavors, no entenia el significat.
Quinze dies sense tu i com si res. La vida continua en un vertigen de calor intens. Fins i tot, s’ha activat un pla d’alerta. Hi ha qui penja llençols mullats a les finestres. O qui col·loca gel a les galtes. Algú em diu que els colps de la vida ajuden a seguir el camí i estimar les coses bones. Llavors, rebente de ràbia i les aspes del ventilador esbufeguen com si foren vents violents. Que calle tothom en aquestes hores amargues, que vull obtenir la victòria en la llarga disputa amb la mort. Lliurar-me a les hores de llum i clarors a la matinada. Ajornar l’olor a cadàver perquè no vull fer plans sense tu.
Cartes al meu neuròleg 