Hui estem a diumenge, 26  d’abril, però no sé amb certesa quin dia de la quarantena , crec que és el que fa ja 42. Estem confinats a casa tres, però som 4 de família. Falta la meua filla major, Irene, que encara està a Itàlia. Diu que tornarà a finals de juny, quan acabe el curs. A vorem com estic! La trobe prou  a faltar. Hui em sent un poc nostálgica i és  que la meua cunyada Amparo ens està enviant  tots els dies d’esta setmana fotos de quan “les xiquetes” eren menudes i m’està atrapant la melangia. Ja vos ensenyaré  una. Quins temps aquells! Qui poguera tornar! I  encara ens queixàvem! Ara quan veig algú renegar de coses tontes, posem per cas “d’anar a Mercadona”, no ho entenc. Tan de bo poguera anar jo a  soles ! No sabem el que tenim fins que ho perdem.

 Tornant a les meues filles, sempre han sigut prou madures i sempre he confiat en elles. Quan Irene anava a 5é,  es quedaven soles en casa i el meu home les cridava per telèfon per tal que s’alçaren, es feren el desdejuni i anaren a classe. Sempre m’he enorgullit  de les dos. Han sigut tan treballadores i reponsables que vull enviar-los des d’ací un abraç i un bes molt fort.