Hui estem a diumenge, 26  d’abril, però no sé amb certesa quin dia de la quarantena , crec que és el que fa ja 42. Estem confinats a casa tres, però som 4 de família. Falta la meua filla major, Irene, que encara està a Itàlia. Diu que tornarà a finals de juny, quan acabe el curs. A vorem com estic! La trobe prou  a faltar. Hui em sent un poc nostálgica i és  que la meua cunyada Amparo ens està enviant  tots els dies d’esta setmana fotos de quan “les xiquetes” eren menudes i m’està atrapant la melangia. Ja vos ensenyaré  una. Quins temps aquells! Qui poguera tornar! I  encara ens queixàvem! Ara quan veig algú renegar de coses tontes, posem per cas “d’anar a Mercadona”, no ho entenc. Tan de bo poguera anar jo a  soles ! No sabem el que tenim fins que ho perdem.

 Tornant a les meues filles, sempre han sigut prou madures i sempre he confiat en elles. Quan Irene anava a 5é,  es quedaven soles en casa i el meu home les cridava per telèfon per tal que s’alçaren, es feren el desdejuni i anaren a classe. Sempre m’he enorgullit  de les dos. Han sigut tan treballadores i reponsables que vull enviar-los des d’ací un abraç i un bes molt fort.

Esta llista de  les pel·lícules  està confeccionada segons les preferències de la meua filla, és a dir, que la que més li va agradar va ser La lista de Schlinder de S. Spielberg. Un altre tema que també li  semblà prou interessant va ser el de la lluita pels drets cívils dels negres dels estats surenys dels E:E.U.U.  que tan bé està reflexat en Arde Mississippi (1988) dirigida per Alan Parker.

Sinopsi:  

En 1964, en un poble del sud on el racisme i el Ku Klux Klan estan molt arraigats, tres activistes defensors dels drets humans desapareixen. Dos agents de l’FBI, de caràcters molt diferents, es faran càrrec de la investigació. 

Vos pose una escena de la pel·lícula

Hidden figures (2016) és una pel·lícula biogràfica que també presenta  un tema paregut a l’anterior:

Narra la història mai explicada de tres brillants dones científiques afroamericanes que van treballar a la NASA al començament dels anys seixanta (en plena cursa espacial, i així mateix al mig de la lluita pels drets civils dels negres nord-americans) en l’ambiciós projecte de posar en òrbita a l’astronauta John

Com vos vaig dir em van agradar totes, han aguantat bé el pas del temps Crec que l’única que no ha perdurat ha estat Fullmonty.    De fet, d’algunes  ja  vos he comentat alguna cosa, com ara les de l’ argentí Campanella  El secreto de sus ojos  o El mismo amor la misma lluvia . Tot depén de l’estat d’ànim en què esteu. Si voleu una comèdia senzilla i per a mi entranyable basada en un fet real és Un franco´14 pesetas  (2006 )  de  Carlos Iglesias, principals actors Carlos  Iglesias i Javier Gutiérrez.  Ací teniu un breu resum:

Espanya 1960. Martín i el seu amic Marc decideixen emigrar a Suïssa, encara que sense contracte de treball i fent-se passar per turistes a la duana. Pilar i Pablo, dona i fill de Martín,  van un any després, unint-se a Martín en una vida molt diferent a la que deixen darrere . Allà tindran una vida tan feliç i còmoda que el més dur serà tornar a Espanya.

Tracta el tema de l’emigració d’una manera senzilla amb tocs d’humor que almenys  a mi que sóc de fàcil riure em van fer molta gràcia. L’ humor es veu quan els nostres protagonistes arriben a Suïssa i es comporten com uns veritables espanyols i també en les escenes que es contrasta com era aleshores un poble de Suïssa amb un d’Espanya. Intentaré buscar-vos un vídeo que isquen les escenes que vos dic.

https://www.rtve.es/alacarta/videos/cinefilia/franco-14-pesetas-esta-noche-cienfilia/2413869/

I ja n’hi ha prou de cine,  fins la setmana que ve…

A propòsit d’açò he pensat primer d’elaborar la llista de les pel.lícules que li hem posat:

Ahir vam vore una pel.lícula en blanc i negre que als nostres fills els sembla prehistòria però que és imprescindible vore per entendre la comèdia actual.  Ni més ni menys que El apartamento (1960) de Billy Wilder. Pel·lícula que en la seua època es va endur tres Òscars. Molts no el coneixereu però a este director se’l considera el rei de la comèdia americana. D’ascendència jueva va emigrar als E.E.U.U. l’any 1934 i va morir a l’edat de 95 anys.

Els principals actors de la pel.lícula són Jack Lemmon i Shirley MacLaine.

Sinopsi:

C.C. Baxter és un empleat d’una companyia d’assegurances de Manhattan. Esta solter i viu soles en un apartament que deixa als seus superiors per a les seues cites amoroses amb l’esperança que açò li servisca per millorar en l’empresa. Però la situació canvia quan s’enamora d’una ascensorista que resulta ser l’amant d’un dels superiors que usen el seu apartament.

Segur que alguns lectors estàreu preguntant-vos: però li va agradar a la teua filla o no? Ens va dir que “ni fu ni fa”, o siga,  que ni li va entusiasmar ni li va desagradar.

 I el pròxim dia més…

Pel.lícules per a Laura(1)

Tema: 2ª Guerra mundial

Hola lectors! Ja em teniu de nou ací, he fet com les sogres que diuen que se’n van i no acaben d’anar-se’n mai. Disculpeu-me , ja m’havia despedit però hui m’he despertat amb ganes de comunicar-me amb vosaltres. Com esteu portant la “quarantena”? Jo, malament.  Ara tinc lumbàgia. Segur que algú de vosaltres n’ha tingut i sap el que és. Jo no n’havia tingut mai (sempre he estat més sana que un peix). I és que com diu el refrany “A gos flac, tot són puces a ell”. No res, toca afrontar un altre dany col·lateral del Coronavirus ( la falta d’activitat m’està matant). Així que torne A la càrrega! I com diu el meu volgut company Vicent mentre et quede una mà i un dit escriu. I és que no vull defraudar als meus i els meus seguidors. El que sí no parlaré serà de la meua vida i de la meua malaltia. I no m’assignaré un dia sinó que publicaré quan puga. Obriré una secció nova que es dirà Per a conversar amb els meus lectors. D’aquell hipotètic llibre sols em queda  l’epíleg. Una carta als meus alumnes.

Hui  vos parlaré de cine. Seguint el propòsit que s’havia marcat Martorell de culturalitzar cinematogràfiament Laura -la nostra filla menuda- cada nit hem vist una pel·lícula. Les tres primeres van ser:

1. La lista de Schlinder. ( 1993) Steven Spielberg
2. La llave de Sarah (2010 ) Gilles Paquet-Brenner
3. Adiós, muchachos  (1987)Louis Malle. 

Totes les havia vistes però no em va importar tornar-les a mirar. Estan recreades en la segona guerra mundial. I m’he adonat que els joves de hui estan molt fluixos en Hª del MÓN  Contemporani. Que diferència de nosaltres que en 8é d’ EGB ja teníem clars els principals esdeveniments! Se’n recordeu Marilín, Berta, Xaro, Tere, Pura…de la Madre Alejandra? Encara viu i no s’ha oblidat de nosaltres (almenys això és el que m’ha dit la meua neboda quan la va visitar a Barcelona) – la nostra professora d’història d’aleshores -. I és que els programes d’història  actuals estan mal dissenyats ja que els alumnes acaben el batxillerat sense saber continguts de la II ª Guerra Mundial. Doncs bé, nosaltres, gràcies a la Madre Alejandra – que ens va donar molta canya, féiem exàmens orals i tot – ja teníem clar el que va passar. Trobe que és fonamental tindre coneixements d’aquella època per comprendre molts dels problemes actuals. La meua filla sabia de l’extermini jueu però no que van matar 6.000.000 de jueus. Total que a banda d’entretindre’s ha aprés prou de tot.

N’hem posat unes 10 que ja vos contaré quines són i de què tracten.

Dubtes

16 – 04-20

Anit em vaig gitar amb un sol pensament: el blog, en si havia fet bé o malament a reiniciar-lo. Tinc els meus dubtes. Com diuen “Nunca  segundas partes fueron buenas”. M’ha donat ocupació, tanta alegria i satisfacció, que seria un error deixar-lo. Fins i tot he conegut dos cosines de Martorell que m’han animat prou i que han estat molt carinyoses:  Carmina i Amparo Viña. També m’han dit que els agradaria conéixer-me, però heu de saber que ara estic comportant-me, socialment, com una ostra. També que tinc lectors que em van dir que no saben res de valencià però que ho entenen quasi tot ja que és molt semblant al castellà. I tant! Si  les dos llengües deriven del llatí, són germanes. A propòsit d’açò tenia la intenció de traduir-lo al castellà però com he vist un google traductor he considerat que no feia falta. Fins i tot el meu nebot Borja s’ha oferit a traduir-me’l a l’anglès, però no tinc tantes pretensions, per als amics i prou. 

Com anava dient, em vaig adormir comptant els lectors que m’heu enviat al meu correu un Me gusta. No sabeu com d’agraïda estic, no diré noms per si em deixe algú i no m’agradaria. Alguns altres m’heu alegrat per whatsapp, com és el cas de Rosa Àngel i el seu marit, però el primer va ser “el meu germanet” menut, Carlos. Gràcies a tots . M’heu donat força.

Qui de la meua edat o pareguda no té en sa casa l’ àlbum de Serrat als poetes  A. Machado i Miguel Hernández o tenia escrit en la tapa de la llibreta d’anar a l’institut ( perquè abans  no anàvem  tan carregats i amb una o dos  llibretes ens apanyàvem)  “caminante no hay camino se hace camino al andar y al volver la vista atrás se ve la senda que nunca se ha de volver a pisar”. 

Quan vam estudiar a València per a la joventut de la meua generació va ser una experiència única, la llibertat absoluta, érem joves i tot ho compartíem, no existia la propietat privada. Va ser amb diferència la millor època de la nostra vida, les inauguracions de pis, els jocs d’atzar en el bar, les eixides i un llarg etcètera. Segur que les meues amigues d’eixa època estan somrient en recordar-ho. 

Dic açò perquè els joves entengueu com érem aleshores. La meua amiga va portar al pis el tocadisos i discos, i com era normal, no podia faltar este. Encara recorde com era, negre i les lletres blanques; es deia ÁLBUM DE ORO de J.Manuel Serrat, la seua obra arreplegada en quatre LP. Un LP sencer destinat sols als poetes A. Machado i Miguel Henández. Innombrables les voltes que el vaig sentir i ara en passar els anys perduren. Vos pose una mostra, una poesia de cada un cantades per J.M.Serrat i li les dedique a Sara, la meua companya de l’institut que sé que em seguix i li agradaran.

CAMINANTE NO HAY CAMINO
JOAN MANUEL SERRAT
Todo pasa y todo queda
Pero lo nuestro es pasar
Pasar haciendo caminos
Caminos sobre la mar
Nunca perseguí la gloria
Ni dejar en la memoria
De los hombres mi canción
Yo amo los mundos sutiles
Ingrávidos y gentiles
Como pompas de jabón
Me gusta verlos pintarse de sol y grana
Volar bajo el cielo azul
Temblar súbitamente y quebrarse
Nunca perseguí la gloria
Caminante son tus huellas el camino y nada más
Caminante, no hay camino se hace camino al andar
Al andar se hace camino
Y al volver la vista atrás
Se ve la senda que nunca
Se ha de volver a pisar
Caminante no hay camino sino estelas en la mar
Hace algún tiempo en ese lugar
Donde hoy los bosques se visten de espinos
Se oyó la voz de un poeta gritar
Caminante no hay camino, se hace camino al andar
Golpe a golpe, verso a verso
Murió el poeta lejos del hogar
Le cubre el polvo de un país vecino
Al alejarse, le vieron llorar
Caminante, no hay camino, se hace camino al andar
Golpe a golpe, verso a verso
Cuando el jilguero no puede cantar
Cuando el poeta es un peregrino
Cuando de nada nos sirve rezar
Caminante no hay camino, se hace camino al andar
Golpe a golpe y verso a verso
Y golpe a golpe, vero a verso
Y golpe a golpe, verso a verso

En el mateix disc per l’altra cara estava Miguel Hernández. També sentirem una cançó: Para la libertad .

Para la libertad, sangro, lucho, pervivo.
Para la libertad, mis ojos y mis manos
como un árbol carnal, generoso y cautivo,
doy a los cirujanos.
Para la libertad siento más corazones
que arenas en mi pecho: dan espumas
mis venas,
y entro en los hospitales, y entro en
los algodones
como en las azucenas.
Porque donde unas cuencas vacías
amanezcan
ella pondrá dos piedras de futura mirada
y hará que nuevos brazos y nuevas
piernas crezcan
en la carne talada.
Retoñarán aladas de savia sin otoño
reliquias de mi cuerpo que pierdo en
cada herida.
Porque soy como el árbol talado,
que retoño:
y aún tengo la vida.

Vos propose per a qualsevol nit, si voleu tindre una vetllada romántica, que la vostra parella us faça el sopar i en acabant vos pose esta cançó de Van Morrison. Èxit assegurat. La cançó es diu Have I told you lately that I love you. (T’he dit últimament que t’estime?).

I després poseu-vos este monòleg tan graciós que em va passar l’altre dia un amic. Es diu Un argentino en Toronto. Encara estic rient-me.

El secreto de sus ojos (2009)  Director: Juan José Campanella

Ricardo Darín: Benjamín Espósito i Soledad Villamil: Irene Menéndez

Suspense. Acció.  Dur: 2h. 9m

Òscar a la millor pel·lícula estrangera.

Un jutge té dubtes dels plans d’un oficial de justícia recentment retirat que intenta descobrir el culpable de la violació i assassinat d’una jove ocorregut anys enrere.

 Com vos havia dit  vos pose la millor escena de la pel·lícula, NO el tráiler que el podeu vore en Youtube.. Poseu esta escena dos vegades la segona sense veu i fixeu-vos en les cares de tots els actors: