V. ANDRÉS ESTELLÉS

En l’anterior número quan vaig publicar els nostres poetes vaig pensar que no vos havia agradat perquè ningú em va dir res, ni tan sols els incondicionals. Ui! –vaig pensar – als meus lectors, això de la poesia no els agrada i més si és del segle XV. Ho deixaré estar. Però, de seguida, em va cridar la meua cunyada Manoli – una altra cunyada? – direu. ( Efectivament, sols tinc cunyades, en tinc 6, no tinc cap germana )  i em va dir que li havia agradat prou i em va animar a seguir en la línia que havia decidit, comentar-vos un poc la vida i l’obra de l’últim poeta que tractaré.

Si haguera de triar un poeta d’este segle, tot i que està prou sentit, sense dubte, elegiria a Vicent A. Estellés i no exactament per este poema. Si vos el pose és perquè està recitat formidablement per Ovidi Montllor. Ja voreu com vos agrada igual que als meus alumnes, que els feia molta gràcia quan deia “i tot això i tot allò” i ho solien repetir.

Avise als que coneixeu l’autor que no pretenc fer un blog de literatura – per tant posaré les tipíques poesies que ja sabeu – sinó tot al contrari està destinat  a aquells que no l’han vist.

ELS AMANTS 

La carn vol carn (Ausiàs March)
No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor es un amor brusc i salvatge
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en son parits ben pocs.

El poeta ens parla d’un amor carnal, passional. Tal volta desitjaria un amor més espiritual. Això ben bé es podria interpretar com una metàfora de com concep la seua forma d’expressar-se “Ignorem el Petrarca, Les Estances de Riba,..”) brusca, salvatge en oposició als altres poetes que veuen  la poesia com una cosa més harmònica, més tranquil·la

—

Repetisc m’agrada  Estellès – en classe de Logopèdia alguna vegada el llegim- perquè escriu d’una foma senzilla, clara, intel·ligible, no requerixen cap explicació els seus poemes. Utilitza un llenguatge directe, col·loquial,  de vegades fins i tot vulgar.. Té  una obra extensíssima; cada dia descobrisc una poesia nova  d’ell. M’agraden quasi  totes, fins i tot, la de pebre torrat amb oli i sal. A què desprès desprès d’escoltar-la vos menjaríeu un espencat de pebre?

Abans, però, parlarem un poc de V.Andrés Estellés. Va nàixer el 1924 a Burjassot, fill d’una família de forners com ell diu en el següent poema tantes vegades recitat:

Venies d'una llarga família de forners
i a tu t'agradaria ser forner, com els teus,
i entrar feixos de llenya, de pinassa, en el forn,
i fer el rent, en caure el dia, com el feien,
i a mitjanit anar al forn per a pastar,
creuar amb una ràpida ganiveta la pasta,
i escombrar lentament, prendre-li el foc al forn,
ficar el cap al forn, aquell infern de flames
que olia intensament als matins del Garbí,
pujar a l'alcavor, aquell calor humit.
I deixar caure el pa, aquell pa cruixidor,
i alegre, a les paneres, i tripular el forn,
fer-li créixer el foc, o fer-li-lo minvar.
Tu series forner, com ho foren els teus.
I al costat del teu pare aprengueres l'ofici,
nit a nit, dia a dia, i ara en tens enyorança.
una amarga enyorança per a tota la vida
et creua el pit de banda a banda amb aquell ràpid
senyal de ganiveta que no pots oblidar.
Allò que més t'agrada, d'on et vénen els versos,
els arraps en la carn, aquells dies salvatges
quan entraves el feixos de pinassa en el forn.

En aquest poema la curiositat rau en el fet que l’autor utilitza la segona persona per a referir-se a ell mateix.

Va estudiar periodisme a Madrid . L’any 1948 es va iniciar i va ser redactor en cap del periòdic Las Provincias.

Es casà, el 1955 amb Isabel Lorente, de la qual estigué enamorat sempre, com diu ell “Isabel fou tot per a ell,  el seu amor , la seua companya, la seua dona i mare dels seus fills, que en tingué tres Soledad, (la qual va morir als quatre mesos de vida, fet que va marcar prou al nostre poeta) Carmina i Vicent.

Escolteu la poesia que li va escriure SONATA D’ ISABEL

SONATA D'ISABEL
He aixecat, mentre escrivia, el cap
i amb ulls cansats de la cal·ligrafia
he vist enllà, amunt d'una tauleta
que hi ha al racó del nostre menjador,
entre papers i llibres que m'estime,
com un ocell de ritme popular,
com un gresol, una fotografia
de fa mil anys o de fa quatre dies:
tu i jo, Isabel, feliços d'un amor,
i més enllà les Sitges del meu poble.
La veig sovint i et recorde moltíssim,
el cos esvelt, com un cànter de Nàquera
i un breu ocell de tristesa als teus ulls.
M'ha ajudat molt, de nit, mentre escrivia
entre papers i fortuïtes síl·labes.
Com qui, a la nit, intenta orientar-se
amb mans, amb ulls, jo t'evoque i et mire
aquell instant de l'any 48.
Tu vares fer que cregués altre cop
i m'has donat la teua companyia,
el teu discret silenci, el teu ajut.
Aquesta nit t'he mirat novament.
Et tinc i et veig com et veié el meu cor
el dia aquell de la fotografia.
Dorms, ara, al llit, i dormen els teus fills.
amb claredats i explosions de mar,
per un amor que se'ns enduu plegats.
En aquest gran silenci de la casa
jo et vull deixar, amant, amats per sempre,
un ram convuls de síl·labes de vidre.
Al dematí potser et floriran
entre les mans de timidesa invicta,
i volaran des d'ell brisa i colomes.
Creix el mural de calç i de coets,
Secret amor, estendard lluminós,
barres de sang sobre un blanc intocable,
aquest amor salvatge d'un país
que havem creuat, estimant-nos moltíssim
des d'Alacant a Castelló
amb els ulls plens d'una llum
una gota de llum.
Dic el teu nom en aquest punt mateix
Dic Isabel i canten els canyars
i pels carrers diversos de València
passen amants que es besen a la boca
amb molt d'amor presos per la cintura
atarantats d'una olor de gesmils.
Dic el teu nom i amb casta reverència
el posaré en un pitxer amb aigua.
Dic Isabel i seguesc el camí

Però jo em quedaria amb  les poesies que retraten la realitat de  postguerra,  com va dir Joan Fuster “V.A. Estellés és un poeta de realitats”, escrita de forma narrativa la seua obra ve a ser una crònica dels anys de la guerra i la postguerra, de la qual un dels millors exponents és el Llibre de meravelles.

 En esta  poesia és com si estiguera fent una fotografia a la vida de la València de postguerra.

CRÒNICA ESPECIAL
LA mort de Manolete en els fulls del diari,
mentre a Benimaclet jo t'estava esperant.
O les execucions en un pati de Nuremberg,
mentre et veia passar pel carrer de les Barques.
Un amor en un temps, quin temps, oh quin amor!
Un amor inserit per a sempre en la història.
El "Monestir de Santa Clara" creixia en l'aire.
El Tyris ple de gent, la pudor de la gent.
Les parelles eixien, duien les galtes roges.
Les mares no sabien què fer per a sopar.
Els pares escoltaven ràdios estrangeres.
I tots pensaven que era cosa de quatre dies.
O de quatre setmanes a més posar, qui sap.
Els fills feien l'amor en el buc de l'escala.
El pare raonava amb la mare a la cuina.
Envellia la mare sobre els perols absurds,
blanquejaven les grenyes damunt l'os del seu front.
Cosa de quatre dies o de quatre setmanes.
I passaven els dies, les setmanes, els anys.
I la marxa de Mao pel continent de Xina.
Després vingué Corea. Després vingué el Vietnam.
El pare es va morir, es va morir la mare.
La filla es va casar amb un altre, anys després.
Algunes voltes troba aquell primer amant.
Cosa de quatre dies o de quatre setmanes.
Com si entre ells no hi hagués hagut la intimitat
en el buc de l'escala, raonen dels seus fills.
"El meu va a l'Institut". "La meua té pallola".
Han guanyat una trista, bruta civilitat.
Dempeus en el carrer, raonen quan es troben.
I cadascú segueix després el seu camí.
Oh l'amor inserit, quina cosa, en la història!

Ací teniu una  altra de postguerra:

L'ESTAMPETA
En aquell temps sentí d’Amor delit
quan mon pensar mirà lo temps present.
Ausiàs March
 
ET casares de dol, com de dol vares rebre,
al poble, la primera Comunió. De dol sempre,
el dol sobre el teu cos en els dies solemnes.
Sempre de dol, les cames llargues d'adolescent
que creixia de pressa i sense vitamines,
aquelles cames llargues i quasi sense gràcia,
aquelles cames tristes, l'estiró de la guerra
que et va fer dona abans de la primera sang.
Aquelles cames que tu no sabies com
posar, que sense tu semblava que creixien.
Trista, trista València, quina amarga postguerra!
Ens ompliren d'espases la sintaxi, d'arcàngels
durament immutables a la porta dels cines,
mentre reivindicaven prades de Garcilaso,
marbres asexuats, vetlant sempre, vetlant,
vetlant sempre les armes i vetlant la retòrica,
carregaments de sucre que desapareixien
de la nit al matí, si ho viu no me'n recorde,
els camions sinistres que duien l'estraperlo.
L'home palpava un cos adolescent, mentre ella
es menjava un pastís sense participar
en allò que al seu cos feroçment succeïa.
També,  veure pel·lícules, o millor somiar:
el Coli, el Metropol, el Tyris... "En fan dos".
El Goya... Quina gana de contemplar pel·lícules!
En seguien el curs amb tota atenció
mentre les mans anaven palpant els llocs secrets.
Oh Súnion! La pantalla oferia una Súnion
d'una sal exaltada, de vida i llibertat,
de possibilitats lluminoses de viure.
"No s'havia apuntat mai a ningun partit.
Ell, de casa a la feina, i de la feina a casa.
Una nit, en la guerra, el tragueren de casa
i el mataren a Bétera, prop dels forns de la calç.
Els morts tots plens de mosques vora les carreteres..."
“No féu res, no féu res, i ell en va salvar molts".
De dol sempre, de dol per a tota la vida.