V. ANDRÉS ESTELLÉS

En l’anterior número quan vaig publicar els nostres poetes vaig pensar que no vos havia agradat perquè ningú em va dir res, ni tan sols els incondicionals. Ui! –vaig pensar – als meus lectors, això de la poesia no els agrada i més si és del segle XV. Ho deixaré estar. Però, de seguida, em va cridar la meua cunyada Manoli – una altra cunyada? – direu. ( Efectivament, sols tinc cunyades, en tinc 6, no tinc cap germana )  i em va dir que li havia agradat prou i em va animar a seguir en la línia que havia decidit, comentar-vos un poc la vida i l’obra de l’últim poeta que tractaré.

Si haguera de triar un poeta d’este segle, tot i que està prou sentit, sense dubte, elegiria a Vicent A. Estellés i no exactament per este poema. Si vos el pose és perquè està recitat formidablement per Ovidi Montllor. Ja voreu com vos agrada igual que als meus alumnes, que els feia molta gràcia quan deia “i tot això i tot allò” i ho solien repetir.

Avise als que coneixeu l’autor que no pretenc fer un blog de literatura – per tant posaré les tipíques poesies que ja sabeu – sinó tot al contrari està destinat  a aquells que no l’han vist.

ELS AMANTS 

La carn vol carn (Ausiàs March)
No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor es un amor brusc i salvatge
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en son parits ben pocs.

El poeta ens parla d’un amor carnal, passional. Tal volta desitjaria un amor més espiritual. Això ben bé es podria interpretar com una metàfora de com concep la seua forma d’expressar-se “Ignorem el Petrarca, Les Estances de Riba,..”) brusca, salvatge en oposició als altres poetes que veuen  la poesia com una cosa més harmònica, més tranquil·la

—

Repetisc m’agrada  Estellès – en classe de Logopèdia alguna vegada el llegim- perquè escriu d’una foma senzilla, clara, intel·ligible, no requerixen cap explicació els seus poemes. Utilitza un llenguatge directe, col·loquial,  de vegades fins i tot vulgar.. Té  una obra extensíssima; cada dia descobrisc una poesia nova  d’ell. M’agraden quasi  totes, fins i tot, la de pebre torrat amb oli i sal. A què desprès desprès d’escoltar-la vos menjaríeu un espencat de pebre?

Abans, però, parlarem un poc de V.Andrés Estellés. Va nàixer el 1924 a Burjassot, fill d’una família de forners com ell diu en el següent poema tantes vegades recitat:

Venies d'una llarga família de forners
i a tu t'agradaria ser forner, com els teus,
i entrar feixos de llenya, de pinassa, en el forn,
i fer el rent, en caure el dia, com el feien,
i a mitjanit anar al forn per a pastar,
creuar amb una ràpida ganiveta la pasta,
i escombrar lentament, prendre-li el foc al forn,
ficar el cap al forn, aquell infern de flames
que olia intensament als matins del Garbí,
pujar a l'alcavor, aquell calor humit.
I deixar caure el pa, aquell pa cruixidor,
i alegre, a les paneres, i tripular el forn,
fer-li créixer el foc, o fer-li-lo minvar.
Tu series forner, com ho foren els teus.
I al costat del teu pare aprengueres l'ofici,
nit a nit, dia a dia, i ara en tens enyorança.
una amarga enyorança per a tota la vida
et creua el pit de banda a banda amb aquell ràpid
senyal de ganiveta que no pots oblidar.
Allò que més t'agrada, d'on et vénen els versos,
els arraps en la carn, aquells dies salvatges
quan entraves el feixos de pinassa en el forn.

En aquest poema la curiositat rau en el fet que l’autor utilitza la segona persona per a referir-se a ell mateix.

Va estudiar periodisme a Madrid . L’any 1948 es va iniciar i va ser redactor en cap del periòdic Las Provincias.

Es casà, el 1955 amb Isabel Lorente, de la qual estigué enamorat sempre, com diu ell “Isabel fou tot per a ell,  el seu amor , la seua companya, la seua dona i mare dels seus fills, que en tingué tres Soledad, (la qual va morir als quatre mesos de vida, fet que va marcar prou al nostre poeta) Carmina i Vicent.

Escolteu la poesia que li va escriure SONATA D’ ISABEL

SONATA D'ISABEL
He aixecat, mentre escrivia, el cap
i amb ulls cansats de la cal·ligrafia
he vist enllà, amunt d'una tauleta
que hi ha al racó del nostre menjador,
entre papers i llibres que m'estime,
com un ocell de ritme popular,
com un gresol, una fotografia
de fa mil anys o de fa quatre dies:
tu i jo, Isabel, feliços d'un amor,
i més enllà les Sitges del meu poble.
La veig sovint i et recorde moltíssim,
el cos esvelt, com un cànter de Nàquera
i un breu ocell de tristesa als teus ulls.
M'ha ajudat molt, de nit, mentre escrivia
entre papers i fortuïtes síl·labes.
Com qui, a la nit, intenta orientar-se
amb mans, amb ulls, jo t'evoque i et mire
aquell instant de l'any 48.
Tu vares fer que cregués altre cop
i m'has donat la teua companyia,
el teu discret silenci, el teu ajut.
Aquesta nit t'he mirat novament.
Et tinc i et veig com et veié el meu cor
el dia aquell de la fotografia.
Dorms, ara, al llit, i dormen els teus fills.
amb claredats i explosions de mar,
per un amor que se'ns enduu plegats.
En aquest gran silenci de la casa
jo et vull deixar, amant, amats per sempre,
un ram convuls de síl·labes de vidre.
Al dematí potser et floriran
entre les mans de timidesa invicta,
i volaran des d'ell brisa i colomes.
Creix el mural de calç i de coets,
Secret amor, estendard lluminós,
barres de sang sobre un blanc intocable,
aquest amor salvatge d'un país
que havem creuat, estimant-nos moltíssim
des d'Alacant a Castelló
amb els ulls plens d'una llum
una gota de llum.
Dic el teu nom en aquest punt mateix
Dic Isabel i canten els canyars
i pels carrers diversos de València
passen amants que es besen a la boca
amb molt d'amor presos per la cintura
atarantats d'una olor de gesmils.
Dic el teu nom i amb casta reverència
el posaré en un pitxer amb aigua.
Dic Isabel i seguesc el camí

Però jo em quedaria amb  les poesies que retraten la realitat de  postguerra,  com va dir Joan Fuster “V.A. Estellés és un poeta de realitats”, escrita de forma narrativa la seua obra ve a ser una crònica dels anys de la guerra i la postguerra, de la qual un dels millors exponents és el Llibre de meravelles.

 En esta  poesia és com si estiguera fent una fotografia a la vida de la València de postguerra.

CRÒNICA ESPECIAL
LA mort de Manolete en els fulls del diari,
mentre a Benimaclet jo t'estava esperant.
O les execucions en un pati de Nuremberg,
mentre et veia passar pel carrer de les Barques.
Un amor en un temps, quin temps, oh quin amor!
Un amor inserit per a sempre en la història.
El "Monestir de Santa Clara" creixia en l'aire.
El Tyris ple de gent, la pudor de la gent.
Les parelles eixien, duien les galtes roges.
Les mares no sabien què fer per a sopar.
Els pares escoltaven ràdios estrangeres.
I tots pensaven que era cosa de quatre dies.
O de quatre setmanes a més posar, qui sap.
Els fills feien l'amor en el buc de l'escala.
El pare raonava amb la mare a la cuina.
Envellia la mare sobre els perols absurds,
blanquejaven les grenyes damunt l'os del seu front.
Cosa de quatre dies o de quatre setmanes.
I passaven els dies, les setmanes, els anys.
I la marxa de Mao pel continent de Xina.
Després vingué Corea. Després vingué el Vietnam.
El pare es va morir, es va morir la mare.
La filla es va casar amb un altre, anys després.
Algunes voltes troba aquell primer amant.
Cosa de quatre dies o de quatre setmanes.
Com si entre ells no hi hagués hagut la intimitat
en el buc de l'escala, raonen dels seus fills.
"El meu va a l'Institut". "La meua té pallola".
Han guanyat una trista, bruta civilitat.
Dempeus en el carrer, raonen quan es troben.
I cadascú segueix després el seu camí.
Oh l'amor inserit, quina cosa, en la història!

Ací teniu una  altra de postguerra:

L'ESTAMPETA
En aquell temps sentí d’Amor delit
quan mon pensar mirà lo temps present.
Ausiàs March
 
ET casares de dol, com de dol vares rebre,
al poble, la primera Comunió. De dol sempre,
el dol sobre el teu cos en els dies solemnes.
Sempre de dol, les cames llargues d'adolescent
que creixia de pressa i sense vitamines,
aquelles cames llargues i quasi sense gràcia,
aquelles cames tristes, l'estiró de la guerra
que et va fer dona abans de la primera sang.
Aquelles cames que tu no sabies com
posar, que sense tu semblava que creixien.
Trista, trista València, quina amarga postguerra!
Ens ompliren d'espases la sintaxi, d'arcàngels
durament immutables a la porta dels cines,
mentre reivindicaven prades de Garcilaso,
marbres asexuats, vetlant sempre, vetlant,
vetlant sempre les armes i vetlant la retòrica,
carregaments de sucre que desapareixien
de la nit al matí, si ho viu no me'n recorde,
els camions sinistres que duien l'estraperlo.
L'home palpava un cos adolescent, mentre ella
es menjava un pastís sense participar
en allò que al seu cos feroçment succeïa.
També,  veure pel·lícules, o millor somiar:
el Coli, el Metropol, el Tyris... "En fan dos".
El Goya... Quina gana de contemplar pel·lícules!
En seguien el curs amb tota atenció
mentre les mans anaven palpant els llocs secrets.
Oh Súnion! La pantalla oferia una Súnion
d'una sal exaltada, de vida i llibertat,
de possibilitats lluminoses de viure.
"No s'havia apuntat mai a ningun partit.
Ell, de casa a la feina, i de la feina a casa.
Una nit, en la guerra, el tragueren de casa
i el mataren a Bétera, prop dels forns de la calç.
Els morts tots plens de mosques vora les carreteres..."
“No féu res, no féu res, i ell en va salvar molts".
De dol sempre, de dol per a tota la vida.

AUSIÀS MARCH

Vida

Va nàixer a Gandia o a València l’any 1397. Fill del cavaller i poeta Pere March i d’Elionor Ripoll. Descendia del llinatge barceloní dels March establit a Gandia a mitjan s. XIII.

Va ser armat cavaller molt jove i va participar en les campanyes militars d’Alfons el Magnànim a la Itàlia meridional i al nord d’Àfrica. Fou senyor de Beniarjó, Pardines i Vernissa i falconer del rei de la Corona d’Aragó (Alfons el Magnànim). 

Als vint-i-set anys es va retirar de la vida militar. Es va instal·lar a Gandia i a les seues possessions de Beniarjó i es va dedicar a administrar els seus béns. En aquest període destaca la seua relació personal i literària amb el príncep Carles de Viana, hereu al tro de Navarra.

En 1439, als quaranta anys, es va casar amb Isabel Martorell.

Dos anys més tard Isabel va morir i Ausiàs March es va tornar a casar amb Joana Escorna. Van viure habitualment a València, encara que no van abandonar mai les residències de Gandia i Beniarjó. Joana va morir el 1454, sense descendència, i el 1459, Ausiàs March. No va tindre cap fill amb les seues dues esposes però sí cinc d’il·legítims (Joan, Felip, Pere , Joana i Francesc).

Les seues dos esposes, així com diversos membres de la seua família, estan enterrats en el Monestir de Sant Jerònim de Cotalba. Fou soterrat a la catedral de València, on encara es pot veure la seua llosa sepulcral, prop de la Porta de l’Almoina.

Veles e vents ⛵⛵

Li dedicarem un poc més als nostres poetes i el primer, el que no podia faltar, és el nostre Ausiàs March. La poesia que escoltareu ara és la més famosa i més coneguda d’ell gràcies a RAIMON que, junt a d’altres del mateix poeta,  les va posar música i cantar. 

Aquest poema relata la història d’un viatge  del poeta des d’ Itàlia  a València en busca de la seua estimada. Ausiàs March no sap si el seu amor és correspost i durant el trajecte passa per grans perills i demana ajuda als vents per tal que l’ajuden a arribar prompte.

Esta cançó sempre m’ha emocionat . La solia escoltar els diumenges de matí quan anava caminant mirant el mar. Imagineu-vos un vaixell navegant a tota pressa pel mar Mediterrani, embravit, assotat pels vents i el poeta demananant-los  la seua prompta arribada. Veem una comparació molt significativa “bullirà el mar com una cassola en forn”,itambé tenia la imatge dels peixos corrent i buscant refugis per protegir-se de l’embarcació que  va embalada per vore el seu amor. “grans e pocs peixs a recors correran e cercaran amagatalls secrets”. En l’altra part del poema el poeta es queixa del poc voler de la seua estimada, del “seu escàs”  voler. Ausiàs creu que li ha tocat la pitjor part en la relació d’amor amb la seua dama i tem la mort  perquè ja no la vorà. “E, jo forçat d’aquest món ser eixit tot lo meu mal será vos no ver”.  No debades  a  A. March els estudiosos de la literatura l’han  considerat el “filòsof de l’amor”.

JOAN ROIS DE CORELLA

Gandia? 1435 –  València 1497

Un altre poeta clàssic nostre i cantat per Raimon que solc escoltar és Roís de Corella, concretament aquesta balada,  que vos he posat.

Però, primer vos parlaré un poc  de la seua vida:

Va nàixer possiblement a Gandia. Joan Roís de Corella (1435-1497) és un dels escriptors  més importants del segle XV. La seua obra, escrita en vers i en prosa, va ser molt divulgada per la València d’aleshores, coneguda en tertúlies literàries i imitada per d’altres autors. Va estar relacionat amb Ausiàs March i amb altres escriptors dels cercles literaris de València

Roís de Corella era cavaller, però també va estudiar teologia. No va arribar a ser mai sacerdot, sinó que només va rebre els ordes menors, per la qual cosa va poder tenir dos fills sense estar casat i sense ser malvist per la societat de l’època. Corella escriu en un estil retòric, culte, en una prosa cuidada que imita els autors clàssics i que ha estat anomenada pels crítics prosa d’art valenciana .

La seva obra en vers es caracteritza per parlar de l’amor des d’una perspectiva desenganyada i trista. També va escriure poesia religiosa.

La balada de la garsa i l’esmerla

Ab los peus verds, los ulls e celles negres,

penatge blanc, he vista una garsa,

sola, sens par, de les altres esparsa,

que del mirar mos ulls resten alegres;

i, al seu costat, estava una esmerla,

ab un tal gest, les plomes i lo llustre,

que no és al món poeta tan il.lustre,

que pogués dir les llaors de tal perla;

i, ab dolça veu, per art ben acordada,

cant e tenor, cantaven tal balada:

«Del mal que pas no puc guarir

si no em mirau

ab los ulls tal que puga dir

que ja no us plau

que jo per vós haja a morir.

Si muir per vós, llavors creureu

l’amor que us port,

e no es pot fer que no ploreu

la trista mort

d’aquell que ara no voleu;

que el mal que pas no em pot jaquir

si no girau

los vostres ulls, que em vullen dir

que ja no us plau

que jo per vós haja a morir.

Fixeu-vos en esta poesia, que és del s.XV però que perfectament podria ser actual.  És una història de desamor. Jo la trobe prou bella. Comença amb una metáfora de dos ocells: la “garsa” representa l’estimada i “l’esmerla”, el poeta. L’autor apel·la a la seua estimada, com a últim recurs per seduir-la, ja que es mostra cruelment indiferent davant d’un patiment que acabarà abocant-lo a la mort d’amor.

COMENTARI

El poema es divideix en dues parts; la primera d’elles és una descripció dels ocells. En primer lloc ens presenta a la garsa com una cosa alegre i a continuació a la merla com una cosa il·lustre. 

En la segona part trobem la balada, observem que és una història d’amor no correspost i que si la dama no mira el poeta, aquest morirà a causa del  seu desamor. Si el poeta mor, alhora provocarà un dolor intens en la dama, ja que ella serà la responsable de la seua mort. 

La chica de ayer.  Nacha Pop

La revista de música Rolling Stones en  novembre de l’any 2006 va fer una gran enquesta en la qual van participar 156 artistes espanyols més un grapat d’especialistes per triar les millors cançons del pop-rock espanyol. TVE es féu ressó d’esta enquesta i la popularitzà -per això molts la coneixeu – La nº 1 va quedar la cançó de Serrat Mediterráneo i la nª 2  esta, La chica de ayer del grup Nacha Pop. Encara que no sabria per quina decantar-me, quasi em quedaria amb la segon. Aquesta cançó va ser composada per Antonio Vega quan estava fent la mili a  València. Una vesprada assoleiada que estava passejant per la Malva-rosa  li va rondar al cap aquella història de xiques i de nostàlgies. Tot i que algú ha dit que la cançó es referix a una antigua nòvia, no és així, sinó que pretenia ser una evocació abstracta, que cada ú visualitzara  la seua pròpia chica de ayer.

Esta cançó la dedique a Teresita perquè sé que és una fidel seguidora del blog.

Pero a tu lado. Los secretos

També m’agradaria compartir amb vosaltres esta cançó, em falten dits per contar quantes vegades l’he posada i cantat al saló de casa.  He posat aquesta versió perquè vos fixeu en l’orquestra, els violins de darrere. No està l’ànima del grup Enrique Urquijo, que fou qui la composà  quan va nàixer la seua filla Maria.

Mireu-lo, mireu el vídeo i recordeu quan encara éreu joves i teníeu molts somnis…

És la preferida de la meua cunyada Amparo. Per a tu, ahí la tens

Pongamos que hablo de Madrid. Antonio Flores

Un salut als meus amics madrilenys.

Una cosa que tenen tots tres en comú és que van ser víctimes de les  drogues, Antonio  Vega, Enrique Urquijo i Antonio Flores  van morir  a causa d’elles.

I que tant eixes caçons com les de l’època em transporten a la joventut del meu germà Carlos. Te’n recordes de Los inhumanos, Hombres G, Gabineti Galigari, Loquillo, Duncan Dhu,  i  tants altres?

Mocedades

Como una promesa, eres tú, eres tú.
Como una mañana de verano.
Como una sonrisa, eres tú, eres tú.
Así, así, eres tú.

Toda mi esperanza, eres tú, eres tú.
Como lluvia fresca en mis manos
como fuerte brisa, eres tú, eres tú.
Así, así, eres tú.

Eres tú como el agua de mi fuente (algo así eres tú)
Eres tú el fuego de mi hogar
Eres tú como el fuego de mi hoguera
Eres tú el trigo de mi pan.

Como mi poema, eres tú, eres tú.
Como una guitarra en la noche,
todo mi…

UNA CANÇÓ PER AL RECORD

 Els que teniu aproximadament la meua edat convindreu amb mi que Eurovisión ja no és el que era per diverses raons: primera perquè participaven menys països i es sentien més llengües que ara, que sols es sent l’anglés i alguna que altra. Segon, l’esperàvem ansiosament, “com  aigua de maig.” Tota la famíia s’aplegava junt a la televisió a  vore el famós concurs televisiu i es vivia amb prou emoció.

Corria l’any 1973  i tota  Espanya pensava que seria la que s’emportaria el premi i ens vam dur un xafó quan va  guanyar la cançó de Luxemburg  però la que més èxit tingué fou esta. Després, als següent anys els gustos musicals amb la “movida” van canviar i  es va deixar de sentir. Fa uns dies l’he tret de l’oblit i m’he fixa’t en la lletra. Sembla una poesia, tota ella és una comparació molt bonica. Como  mi poema eres tu.

Els joves mireu la roba que porten. No té preu. Seria com per a  tancar els o les modistes!

I com no n’hi ha una sense dos, vos posaré una altra joia romántica de l’època i del mateix grup:

TÓMAME O DÉJAME

Coneixent la meua admiració pel professor de literatura, Enric Iborra, en la presentació del llibre de poesia Llegar a casa de J. Iniesta, la meua amiga Xaro i la meua companya Gràcia em van comboiar i apuntar a un curs de Literatura universal impartit pel professor Enric Iborrra. Tot un luxe.  És l’autor d’un blog de literatura anomenat La serp blanca i d’un llibre que també es diu així. I jo, quan encara era docent, una fervorosa llegidora i seguidora del seu blog. Perquè heu de saber benvolguts alumnes – si està llegint-t’ho algun de l’IES de Bellreguard- que la majoria de contes que vos llegia en classe, estaven seleccionats per ell. Se’n recordeu els de la classe de Pau i de Ferran, 3A, de Guy de Maupassant autor de  La joia i Les joies? I de tants altres que vam llegir, quasi tots recomanats pel professor.

Era dimecres. La xarrada versava sobre l’Odissea d’Homer. Molt interessant. M’havia preparat  el tema a fons i tot el que va dir ho sabia.  Mentre parlava  jo pensava “Homer, que lluny en el temps i que actual. Vaig mirar en internet i hi havia moltes cites d’ell amb imatges evocadores. Posaré el poema d’ítaca en la secció de coses a compartir- vaig pensar.

I això sí, de bestreta  vos he de demanar disculpes als  companys per posar la poesia d’Ítaca de Kavafis,(que està tan llegida) un poeta grec del segle XIX. Perquè heu de saber lectors que no hi ha poesia entre els docents més recurrent que esta. En quasi tots els actes  i en  pràcticament tots els discursos no falta la típica poesia o alguna frase d’aquesta. Jo mateixa vaig citar el principi d’aquesta en el meu discurs de 2n de batxillerat del Jaume II. I se’n recordeu Maria i Dionís del 1r dia de classe de 2n de batxillerat B així com els alumnes de l’IES de Bellreguard que la vam llegir en classe? A continuació intentaré resumir l’Odissea i explicar breument el seu significat:

Homer, poeta grec de l’antiguitat se li atribueixen – els crítics encara dubten de la seua autoria – les dos obres literàries més famoses de la Grècia clàssica: la Ilíada i l’Odissea. Ambdós obres emmarcades durant la guerra dels grecs contra els troians. Però la segona no narra les gestes d’Ulisses, sinó que conta el viatge de retorn a Ítaca, que durà 10 anys, on estan esperant-lo la seua dona Penélope i  el seu fill Telémac. Durant el viatge Ulisses – conegut com a Odisseu a Grècia – passa per moltes aventures navegant per la Mediterrània. Grans tempestes assoten la seua nau perquè el déu de la mar, Posidó, no l’estima gens però la deessa de la saviesa, Atena, el protegeix. La tempesta el  conduïx a diversos llocs, al país del Cíclops on mata el gegant Polifem, fill de Posidó; al país dels Lestríngos que són descrits pel protagonista com alts i espantosos; a l’ílla de la maga Circe; a l’ílla de la mimfa Calipso amb la qual va viure 8 anys;  i a altres llocs fins que els feacis el porten de tornada  a casa on l’estan esperant la seu dona i el seu fill.  (Podeu buscar en Internet un resum que vos agrade)

ÍTACA

Quan surts per fer el viatge cap a Itaca,

has de pregar que el camí siga llarg ple d’aventures, ple de coneixences.

Els Lestrígons i els Cíclops,

l’airat Posidó, no te n’esfereixes: ( no t’espantes)

són coses que en el teu camí no trobaràs

no, mai, si el pensament se’t manté alt, si una

emoció escollida

et toca l’esperit i el cos alhora .

Has de pregar que el camí siga llarg,

que siguen moltes les matinades d’estiu que,

amb quina delectança, amb quina joia!

que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;

que et pugues aturar en mercats fenicis

i comprar-li les bones coses que s’hi exhibixen,

corals i nacres, ambres i banussos( fusta dura)

 i delicats perfums de tota mena:

tanta abundor de perfums delicats;

i vages a ciutats per aprendre dels que saben.

Tingues sempre al cor la idea d’Ítaca.

Has d’arribar-hi, és el teu destí,

però no forces gens la travessia.

És preferible que dure molts anys,

que sigues vell quan fondeges l’illa,

ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,

sense esperar que et done més riqueses.

Ítaca t’ha donat el bell viatge,

sense ella no hauries sortit.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca

t’haja enganyat. Savi, com bé t’has fet,

sabràs el que volen dir les Ítaques.

INTERPRETACIÓ

D’Ulisses i d’esta poesia extraem les següents idees que poden servir-nos actualment:

1.- Ítaca és um símbol tant de la vida com de la mort. Com s’haureu  adonat les Ítaques són les metes, els objectius que ens proposem en la vida. El sentit del poema és que la vida és un camí, el viatge és més important que la meta: arribar a la meta ric en experiències i coneixements. És a dir, en la vida és més important “com” la vivim que  “quant” de temps.

2.- Que hem de perseguir els nostres somnis i intentar portar-los a terme.

3.-  Una altra ensenyança que l’autor vol expressar en l’Odissea és que Ulisses, tenint la possibilitat de la immortalitat si s’haguera quedat amb la nimfa Calipso, preferix anar amb la seua família. Homer ens diu el que van dir els nostres filòsofs: CARPE DIEM,  aprén a disfrutar i a exprimir les xicotetes coses de la vida en cada moment i no  deixar-les per a un  futur.

Una poesia i un llibre ben bonic. Esta setmana vos recomanaria, sobretot, als que vos agraden els llibres d’aventures que llegireu aquest clàssic. Hi ha moltes edicions i, a més, n’hi ha d’abreviades, segur que trobeu la que més vos agrada. I per als que teniu fills, un bon regal per al 23 d’abril –dia del llibre- seria comprar als vostres fills una edició infantil d’aquest clàssic L’Odissea d’Homer. Ja voreu com els agrada molt!